Eduardo Mendoza, premi Cervantes 2016

A Eduardo Mendoza el va enganxar caminant pel carrer a Londres la telefonada del ministre de Cultura per comunicar-li que se li havia concedit el premi Cervantes. «El primer que vaig pensar va ser: ¡Mare meva! ¡Quin maldecap! ¡I no hi ha Carmen Balcells!» El primer record va ser per a la seva amiga i agent literària, ja desapareguda. 

L’escriptor va començar a rebre tantes trucades que va decidir desconnectar el mòbil i anar-se’n a dinar. Senyor de Barcelona, cavaller cervantí recentment investit i ara confortablement establert en un Londres que quadra tant amb la seva ironia reposada de 'gentleman', va reaparèixer a la tarda a la seu de l’Instituto Cervantes estrenada fa poc, somrient, amb corbata i jaqueta i assumint el guardó «a manera de conclusió». Com «un final de trajecte feliç», que no implica que no segueixi escrivint i per descomptat és molt millor que «un comiat dramàtic».

LITERATURA AMB SOMRIURE

El premi, per la seva importància i pel moment en què li han atorgat, segons l’escriptor català (Barcelona, 1943) «tanca una mica el cercle que va començar amb 'La verdad sobre el caso Savolta'» el 1975, quan sent un debutant «perfectament desconegut» va rebre el premi de la crítica. «Això va fer que els meus principis fossin gairebé violents. Em vaig veure catapultat del no res a ser un escriptor desconegut de qui s’esperaven algunes coses. Des d’aleshores –va afirmar– he viscut gairebé 50 anys amb la convicció que totes aquelles esperances es quedarien frustrades. Ara aquest premi em serveix per dir que, bé, que la cosa ha sortit, més o menys bé». Sí, la pentalogia de novel·les protagonitzades pel detectiu boig que va començar amb 'El misterio de la cripta embrujada' (1979) o la gran novel·la de Barcelona 'La ciudad de los prodigios' (1986).

El jurat del Cervantes situa Mendoza en «l’estela de la tradició cervantina» i ell, «sense pedanteria», es reconeix en aquesta herència: «Cervantes va tenir una influència molt gran en mi, com a persona i com a escriptor, i les dues coses són indissociables». Va recordar com sent adolescent i estudiant de preuniversitari va haver de llegir per obligació el 'Quixot' i el que li va semblar en un primer moment un totxo avorrit aviat es va transformar en el gran descobriment que «es pot escriure literatura sense perdre el somriure». En aquella època en què tothom volia «ser un escriptor maleït», es va quedar encantat «amb l’estil que caracteritza Cervantes: la seva senzillesa, elegància i bon rotllo». L’humor és, doncs, un altre dels valors de la seva obra destacat pel jurat. «L’humor, fins fa relativament poc, ha estat mal valorat. Sempre s’ha pensat que la novel·la, per ser bona, havia de ser dramàtica. 'El Quixot', 'El Lazarillo de Tormes', en gran part de la seva obra Quevedo, i Dickens, ja que som a Londres, han sigut escriptors bàsicament d’humor».

Precisament un dels moments més àlgids de la seva carrera literària, va afirmar ahir, va ser quan va escriure 'Sin noticias de Gurb', que va fer d’ell «un escriptor d’humor, llegit per nens, adolescents i altres persones de mal viure». Això li va obrir portes insospitades. «És difícil trobar una persona a Espanya que no hagi llegit, pel seu gust o disgust, 'Sin noticias de Gurb'». Els seus llibres, «per bé o per mal, són còmodes de llegir», cosa que li ha fet rebre dels lectors «mostres de simpatia i de gratitud».

SENSE PROBLEMES A CATALUNYA

El guardonat no utilitza ni freqüenta les xarxes socials, però va ser informat pels periodistes presents que a les xarxes s’especulava amb el seu «exili» a la capital britànica com una manera de fugir de l’ambient actual a Catalunya. Res d’això és cert, va assegurar. Malgrat que els que el coneixen sí que parlen, raons personals al marge, de les quals tampoc parlarà, d’un cansament davant el debat actual a Catalunya que mai reconeixerà en veu alta i que ve alimentat tant per les actituds dels uns com dels altres. «No he tingut mai cap problema, ni a nivell personal, ni a nivell oficial a Cata-lunya», va respondre ahir, recordant que també havia sigut premiat per la Generalitat (el Premi Nacional de Cultura del 2013). «He escrit coses en català. Sóc bilingüe. No és una raresa que un català escrigui en castellà», va assenyalar.

En els últims anys, han sigut diversos els escriptors catalans en llengua espanyola que han obtingut el premi Cervantes, reservat a diferència de la resta de premis nacionals –que haurien d’incloure altres llengües peninsulars tot i que solen regatejar reconeixements– a autors en llengua castellana d’Espanya i l’Amèrica Llatina: Juan Goytisolo el 2014, Ana María Matute el 2010 i Juan Marsé el 2008. Una cosa que Mendoza considera que forma part de la «normalitat». Mendoza ha mantingut una posició de pont entre els escriptors catalans en llengua castellana més militantment actius enfront de les institucions governades pel nacionalisme i la seva política lingüística i cultural i la Catalunya cultural institucional. Es va veure arrossegat de mala gana, igual que Javier Cercas, a la plantada dels escriptors en castellà convidats a participar en la presència de Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, va participar recentment en l’acte de Societat Civil Catalana 'Raons per al bilingüisme', però al mateix temps no se li poden recordar declaracions del to d’un Juan Marsé o un Félix de Azúa i sí participacions en accions de desglaç i reconeixement com la participació de Barcelona i Catalunya en la Fira del Llibre de París (igual que Cercas, però no Marsé o Azúa) o la recepció del Premi Nacional de la Generalitat el 2013.

L’IDIL·LI AMB LONDRES

Notícies relacionades

El món de la cultura i de la política es rendeixen a Mendoza

'Savolta', 40 anys després

De Londres se’n va enamorar quan a finals dels 60 li van donar una beca i es va trobar amb «els Beatles, Mary Quant, Carnaby Street, i també la London School of Economics i la British Library». «Em vaig fer anglòfil, una malaltia de la qual no he intentat curar-me». A Londres va tenir l’oportunitat  de comprar un apartament i avui viu a cavall entre la capital britànica i Barcelona. «Sóc aquí com qui va de visita a casa d’un amic», va precisar.

Sobre la indiscreta qüestió de què pensa fer amb els diners, Mendoza va reconèixer ahir no saber de quant era la dotació, tot i que va assegurar haver sentit que aquest any no hi havia fons per al Cervantes (la partida ha estat bloquejada uns mesos pel tancament pressupostari), una coincidència que, va dir, seria lamentable. Un dels periodistes el va informar que la dotació era de 125.000 euros. Mendoza va entendre al principi 25.000 i quan va sortir de l’error, va exclamar: «¡Però això és una pasta! Ara sí que he de pensar què fer-ne».