Poveda, el 'cante' més lliure

Miguel Poveda, un artista que ha trencat murs amb el seu cante, torna aquest diumenge al Liceu. En la seva quarta actuació al coliseu presentarà Sonetos y poemas para la libertad, un disc on porta al seu terreny versos de mestres com Quevedo, Rafael de León, Lorca, Borges i Neruda. El concert del Festival Mil·lenni gairebé coincideix amb el llançament del seu primer disc recopilatori, 13, que avui surt a la venda acompanyat d’un acurat DVD que retrata les seves diferents facetes combinades amb imatges, dins i fora de l’escenari, del seu apoteòsic concert celebrat a la plaça de Las Ventas de Madrid, fa tres anys, per commemorar les seves bodes de plata professionals.

Poveda arriba al Liceu amb un espectacle molt rodat. Obrirà la nit amb el seu disc de sonets, però la part central del concert comptarà amb un minirecital de cante. «Oferiré quatre o cinc palos dels més tradicionals del flamenc. Tinc pensats alguns cantes, però deixo un marge de llibertat i frescor que necessita el flamenc». I acabarà recordant la seva estimada Badalona, «amb aquelles coplas que jo escoltava quan era un nen», i mestres com per exemple El Lebrijano, Camarón i Morente, «els artistes més revolucionaris del flamenc».

Tenacitat, esforç i il·lusió

Es nota que Poveda se sent bé a la seva pell. Disfruta de la seva paternitat i de la seva nova vida a Barcelona, més assossegada que la que portava a Sevilla, on manté casa i a la qual porta sempre al cor.

El músic va començar molt jove. Als 15 anys feia la seva primera actuació i als 20, tot just acabada la mili, guanyava el prestigiós premi de La Unión. «Ho tenia tot en contra: era jove, venia rapat de la mili, paio i català», recorda.

De la seva lluita i evolució en parla l’acurat documental realitzat per Sarau Films. «Volia que reflectís l’esperit que m’ha guiat. Vull que la gent entengui que amb constància, vocació i esforç es poden aconseguir moltes coses. El reconeixement és resultat d’anys de lluita, treball i tenacitat. He hagut de trencar molts murs amb el meu cante».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No ha sigut fàcil. Quan va començar estaven en actiu gent com La Paquera, Valderrama, Chocolate i El Lebrijano. Llavors ell es veia com un gota minúscula en la immensitat del flamenc. «Hi ha molta enveja en aquest país i en el flamenc, més. No entenc que la gent et giri la cara perquè no li agrada la teva manera de cantar. Abans em preocupava. Aquestes coses em feien plorar. Però gràcies a Déu, des de fa uns anys ja no m’importa». Des que s’ocupa del seu fill d’un any i mig té altres prioritats. «Ser pare t’ho canvia tot», diu.

El flamenc és la seva base i també la seva essència, però no es posa límits. Prova d’això és el seu pròxim treball, un disc doble que reflecteixi els seus orígens musicals. «Un serà de caire flamenc gravat amb el so dels discos d’abans i en l’altre barrejaré sons electrònics amb poemes de Lorca. Jo mateix m’encarregaré de la música». Confessa que el projecte va per llarg i que va gravant el que se li acut al mòbil. «Si em m’enxampa a l’AVE o a l’avió m’amago al lavabo a gravar la idea perquè no l’oblidi quan arribi a casa. Allà només hi  tinc Mickey Mouse i els CantaJuegos. ¡I en això no m’hi puc inspirar!»