Diego el Cigala, el poder del barri

Diego el Cigala reprèn la pista llatina de ‘Lágrimas negras’ (2003), el seu mà a mà amb Bebo Valdés, però deixa enrere el 'son' cubà i el bolero per acostar-se a la revolució que va declarar la salsa a finals dels 60. Salsa amb el seu ardor romàntic i amb la seva crònica urbana, sentida i tèrbola, que aquest dissabte va portar al seu terreny de 'cante' profund recalant en els diversos ports de l'ànima a l'Auditori del Fòrum.

El Cigala, exhibint poder des del títol del disc, ‘Indestructible’, en memòria de la seva dona, Amparo, morta l'any passat, i transmetent la idea que el dolor el fa més fort. Amb un repertori amb què no es llepa les ferides, sinó que sembla disposat a sortir i cremar la nit i la vida. Assegut amb maneres de patriarca i col·locant la seva abundant tropa de músics, la Cali Salsa Big Band, a menjar de la seva mà. Començant per una declaració de principis, ‘Moreno soy’: “Mi madre se llama la rumba / mi madre es el guaguancó / Por eso fui bautizado en un manantial de sabor”.

D'ANADA I TORNADA

El seu desembarcament en territori salser no deixa de ser una lògica baula més en aquesta tradició de 'palos' d'anada i tornada en què accents i sabors s'entrecreuen en un festival de la promiscuïtat. Músiques del Gran Carib amb deix del Rastro i 'cante' d'educació ‘jonda’ embolcallat en lluents metalls, com en l'assalt, pròxim al sofisticat tacte del 'feeling' cubà, de ‘Veinte años’, de María Teresa Vera, i en la immersió al barri de ‘Juanito Alimaña’, una mena de ‘Pedro Navaja’ d'Héctor Lavoe. Una llarga peça (el Cigala li ha retallat dos minuts i mig) que el desaparegut Lavoe (1946-93) va gravar amb Willie Colón a ‘Vigilante’ (1983), un àlbum d'alta volada que llueix a la portada una pistola d'on surt un fil de fum.

Notícies relacionades

Diego el Cigala, quan el 'quejío' es converteix en salsa

El Sant Jordi dels ‘best sellers’ de soca-rel: Propietats, Bosch i Falcones contra tots els altres

El concert va tenir aquell punt de contacte amb el subsòl urbà de la salsa, amb la seva literatura de baixos fons, a través d'una recreació exuberant del gènere que va acudir al món de Lavoe, destacada font inspiradora, en altres dues peces, ‘Periódico de ayer’ i ‘Hacha y machete’. El Cigala, traient-se de la gola la mística flamenca per interpretar realitats de les metròpolis d'ultramar.

Després va obrir falques per a peces de ‘Lágrimas negras’ i es va lluir al quedar-se sol amb el pianista, Jaime Calabuch, 'Jumitus' (nebot de Moncho, que estava assegut a la fila tres i a qui el cantant va saludar: “Geni i figura per la gràcia de Déu”), en una íntima i substanciosa seqüència que va tenir com a cim ‘Nana del caballo grande’, amb Camarón en el record. Crescut com a força de la naturalesa, va proclamar la seva condició d'‘Indestructible’ via Ray Barretto i es va acomiadar entregant-nos ‘Dos gardenias’, amb un rastre d'intensos perfums barrejats.