Juan Pablo Villalobos: Una peça de doble fons

Ja sabem des de fa un temps que l’escriptura de Juan Pablo Villalobos (Guadalajara, Mèxic, 1973) està entrecreuada per l’humor, verdadera pedra de toc d’una literatura que cartografia la modernitat cultural des de la violència del narcotràfic mexicà. Però no només per l’humor. La seva escriptura és també molt literària, a saber, els seus personatges llegeixen i comenten llibres, estudien literatura i es moren per ser molt, però que molt literaris. En aquesta novament delirant novel·la, amb la qual Villalobos obté el premi Herralde de Novel·la, vira el seu ull narratiu cap a la ciutat comtal i els seus barris. La història és policíaca, però la novel·la és metaliterària, i juga fins a l’extenuació amb l’autoficció i l’autobiografia.

«Després de donar-hi moltes voltes, i fins i tot de fer notes i diagrames, vaig arribar a la conclusió que aquesta història és com el relat clàssic de la transformació d’un heroi, que al capdavall és l’essència de totes les novel·les. L’heroi que per transformar el seu futur ha de trair el seu passat i la seva gent. On dic heroi, dic covard». L’heroi que explica la seva pròpia història és Juan Pablo (si el volen confondre amb l’autor, hi tenen tot el dret), però les veus que dibuixen l’heroi són les veus que s’intercalen contínuament en la narració. L’estructura del text sembla senzilla, però a mesura que ens acostem al final, els fils conflueixen i la complexitat va guanyant terreny.

El disseny de la història el conformen diversos textos. Hi ha la veu de Juan Pablo, que explica la seva pròpia història. Aquesta veu, fonamental per construir la narració, s’anirà debilitant a mesura que aquesta avança, a conseqüència de l’efecte que produeix l’enigmàtica desaparició de l’heroi.

Hi ha la veu –més ben dit, l’escriptura– de la mare de Juan Pablo, que li escriu cartes intentant mantenir el contacte amb el fill que se’n va a Europa a estudiar un doctorat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada o, com diu un dels personatges, «literatura acomplexada». Hi ha la veu de la nòvia de Juan Pablo, Valentina, que escriu un diari gairebé convertit en novel·la i que llegeix amb fruïció Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño. I hi ha la veu del cosí de Juan Pablo, que li escriu cartes que llegeix quan el cosí estafador ja és mort. No poden deixar de llegir les 10 pàgines que porten per títol No puedo creer que estoy muerto. Són impagables: dicció, intel·ligència i un humor divertidíssim.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Amb un domini absolut del ritme narratiu, amb un estil rapidíssim però eficaç i amb una clara voluntat de convertir la seva novel·la en un text de doble fons en el qual l’aparent senzillesa no està renyida amb dobles lectures, Villalobos no ha escrit simplement una altra novel·la. És el seu millor text fins ara. La història quedarà a la retina del lector durant temps perquè «la veritat utilitza l’estructura de la ficció» o perquè «la ficció utilitza l’estructura de la veritat».

En pocs llibres de ficció el títol retorna al lector com quan es tanca l’última pàgina d’aquesta novel·la. És difícil explicar la història i jo tampoc els demanaré que em creguin perquè aquest text és, realment, estrany. Un llibre en el qual desapareix el final i en el qual tot, o pràcticament tot, pren sentit. ¿S’ho expliquen? Jo tampoc.