Tot el que volia saber sobre Kafka

Podria semblar que la insignificant i breu vida, només 40 anys, d’un pixatinters introvertit i fràgil bolcat en l’escriptura en les seves hores lliures, que no va arribar mai a assabentar-se que acabaria sent l’escriptor més influent del segle XX, oferiria un material poc suggerent per a un biògraf. A més a més, per als lectors, el Franz Kafka autor d’estranyes i simbòliques històries es mostra inescrutable i distant. Però l’alemany Reiner Stach té una mirada inquisitiva, aliena als tòpics, que hi veu on els altres no arriben. És per aquest motiu que ha escrit la més completa –perquè dels seus anys previs a l’escriptura dels seus diaris se sabia ben poca cosa– i rigorosa biografia de Kafka, que ara publica Acantilado. Dos volums i un estoig. Dues mil cinc-centes pàgines en les quals es mostra un Kafka insòlit (a cavall d’una moto o assidu als prostíbuls, per exemple), contradictori i, com era d’esperar, gens senzill.

Stach ha dedicat pràcticament la seva vida a Kafka (Praga, 1883-1924) i ni més ni menys que 18 anys a aquesta obra monumental en tots els sentits. I ho ha pogut fer gràcies a un sentiment, l’empatia, convertit en tècnica, que l’ha portat no només a intentar comprendre psicològicament el seu biografiat, sinó també els condicionants de la seva època. Dit això, Stach, que és un home extremadament afable i didàctic, assegura que sent un profund afecte per l’escriptor de Praga, a qui comprèn pel seu afany de perfeccionisme encara que això suposés per a ell mateix una contínua font de frustració. «Per descomptat que és un neuròtic, però també és una persona amable. A mi m’és simpàtic perquè és autèntic, molt honest i no es crea falses il·lusions davant el món. En ell no hi ha cinisme ni menyspreu i fins i tot davant dels perfectes imbècils és capaç de mantenir un respecte bàsic».

UN HUMOR DIFÍCIL / I a més a més, com han sostingut alguns crítics entre els quals hi ha Stach, Kafka és un important humorista: «És que és veritat, en els moments més foscos de novel·les com El castell o El procés hi ha molt humor, un humor bàsic i ingenu, com de slapstick. A Alemanya vaig fer una recopilació dels seus textos humorístics en un cedé que va sorprendre molt perquè en general no se’n té aquesta idea».

Una bona part de la imatge del Kafka torturat ha quedat encunyada a partir de les seves complexes relacions amb les dones (Felice Bauer, Milena Jesenská, Dora Diamant, entre altres), a les quals estimava i temia a parts iguals, perquè comprometre’s per a ell implicava deixar aparcada la seva vocació com a escriptor i amarrar-se a un despatx burocràtic que odiava. «Sabia que si es casava havia de mantenir la seva dona i, tot i que ho volia fer i formar una família pel que això suposava a ulls de la societat, també estava convençut del seu talent, i els dos desitjos eren irreconciliables». Els problemes psicològics respecte de la sexualitat no eren privatius de l’autor, segons Stach, sinó producte d’una època en la qual el sexe era considerat un risc i no una cosa gratificant. «Llavors, els homes no sabien com tractar les dones perquè els sexes estaven socialment separats i les relacions es confonien en una barreja de por i avidesa».

 Però naturalment no s’han d’oblidar les inestabilitats psíquiques específiques de Kafka –allò que el doctor Freud havia encunyat no feia tant de temps com a neurosi obsessiva–, que no facilitaven la seva vida quotidiana. Aquí apareix el Kafka que es rentava les mans una desena de vegades al dia, que mastegava 70 vegades cada mos i revisava una vegada i una altra els matalassos als hotels. «Una cosa típica dels homes neuròtics és que divideixen les dones en dos grups: les desitjables sexualment i les dignes d’afecte. O sigui, la mare i la prostituta. Les dues vegades que va abandonar Felice Bauer a les portes del casament va ser perquè, per a ell, adoració i tensió sexual eren coses separades i fins i tot oposades. Ell adorava Felice i potser per això no se sentia capaç d’anar-se-n’hi al llit. Naturalment, el més important de totes aquestes tensions és que va ser capaç de mirar-se al mirall i transformar-les en literatura».

Un altre moment icònic en la biografia kafkiana és la relació amb aquell pare terrible i tirànic a qui alguns han intentat relativitzar –«no pot haver sigut tan dolent»– al·legant una exageració artística per part del fill i autor en la seva ja famosa i dolorosa carta. «Era exactament així, en tinc proves, altres membres de la família diuen el mateix. Va ser un home fet a si mateix terroritzat per caure en una escala social i potser això desencadenava la seva agressivitat, que era molt gran. Però no odiava els seus fills, quan Franz es va encomanar de tuberculosi va arribar a plorar, però no era capaç d’entendre la individualitat de les persones».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

EL LLEGAT DE MAX BROD / Sent ingent, la feina del biògraf no s’acaba mai. Ni tan sols quan a un el saluden com el més minuciós. Perquè aquest llibre, ho admet, s’ha portat a terme sense una documentació no crucial però sí important, les 20.000 cartes i documents que formen part del llegat de Max Brod, que va passar a la història per haver-se negat a complir les últimes voluntats del seu amic i va salvar els manuscrits de Kafka del foc i més tard dels nazis quan es va traslladar a Israel.

El que és segur és que no trobarà cap ficció inèdita de l’autor de La metamorfosi perquè totes van ser venudes i l’editorial Fisher en va emprendre l’edició crítica els anys 80. Però sí que hi ha una excepció, i són uns petits blocs de notes que l’autor portava a sobre els últims mesos de la seva vida i que es va quedar la seva última nòvia, l’actriu polonesa Dora Diamant. «Quan Max Brod li va demanar aquests quaderns, uns 20 –explica Stach–, Dora li va assegurar que els havia cremat, però no és veritat. L’any 1933, la Gestapo va entrar al pis d’ella i s’ho va emportar tot. De manera que encara hi ha l’esperança que en algun arxiu perdut apareguin aquests blocs, a més a més de les cartes a Dora. Crec que l’any que ve es podrà accedir als fons de la Gestapo, encara que no hi ha garanties que hi siguin». Així que si per fortuna sortissin a la llum, seria la sensació literària més important sobre l’autor més gran del segle.