Amb Bordelli per Florència

Aquesta no és la Florència de les hordes de turistes, tampoc la florent i recargolada dels Mèdici. La Florència de l’escriptor Marco Vichi, situada en els passats anys 60, quan encara es podien sentir els ressons de la segona guerra mundial, és més domèstica i possiblement més amable. Cosa curiosa, tractant-se de novel·la negra.

Vichi, que va néixer aquí el 1957, ostenta l’honor d’haver creat a l’estil florentí el que Carvalho és a Barcelona o Montalbano a Sicília. El comissari Bordelli, madur i solitari, amant de la bona taula, amic dels seus amics, comprensiu amb els petits delictes a què aboca la fam, és una creació que va seduir el mestre Andrea Camilleri i també molts lectors a Itàlia, gràcies a un èxit instantani, a penes una setmana després que aparegués el primer llibre de la sèrie, el 2002.

Ja fa anys que l’escriptor es va traslladar a viure a una casa toscana a 20 minuts de la ciutat –la va comprar el seu pare quan les segones residències a la zona semblaven una excentricitat–, però li resulta impossible passejar pels barris populars de Florència, més enllà de l’Arno, sense que el reconeguin, l’emboliquin en alguna conversa o li demanin un selfie. Res de més pròxim al bon caràcter del seu heroi.

En aquests moments, l’autor està escrivint la setena entrega de la sèrie que es va iniciar amb 'El comisario Bordelli', novel·la que Duomo ha recuperat ara, encara que en el passat ja publiqués dos títols cronològicament posteriors, 'Muerte en Florencia' i 'La fuerza del destino'. I naturalment, és la millor porta d’entrada a unes històries en què l’atmosfera se superposa a la trama criminal. «A mi m’interessa més parlar de les persones que dels mecanismes, que em poden suscitar admiració per la seva complexitat, però res més. Quan llegeixo vull ser interpel·lat emocionalment i no mentalment, i això és el que els ofereixo als meus lectors», assegura l’autor.

Per això no és estrany que els seus llibres estiguin tenyits de nostàlgia, per un passat que contrasta amb aquesta Itàlia fracturada i ingovernable que acaba de deixar el referèndum. «Aquell era un altre món, en què es cultivaven les relacions personals a un ritme pausat. I encara que no faci tants anys d’allò, és un univers perdut. Però la literatura té el poder de recuperar-lo». La sèrie comença el 1963 enmig d’un insuportable ferragosto, i fa posar en dansa no solament el comissari, sinó també una sèrie de personatges que acabaran sent recurrents, com el forense Diotivede; Botta, lladre i cuiner; Piras, el jove policia sard, i Rosa, la prostituta ingènua.

LA CIUTAT PROTAGONISTA 

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Al llarg de les novel·les, la gran protagonista serà la ciutat, en transformació com el mateix comissari, que va envellint amb ella, i amb el moment crític que va suposar el desbordament del riu del 1966. Florència  deu a Vichi un nou tipus de turistes, els lectors que es passegen per San Frediano, un barri del Longarno sense el glamur d’altres zones històriques per buscar-hi els llocs per on fa 50 anys es passejava el comissari.

Prenent com a model el suís Dürrenmatt i el Simenon de Maigret, Vichi ha fugit de la Florència de postal. També del tòpic recargolament florentí, famós des dels temps de Maquiavel: «Els florentins tenen una doble ànima. Cultiven la ironia com una forma d’afrontar la vida amb lleugeresa, però també són propensos a burlar-se del feble. Això és una cosa que Bordelli no suporta i que comparteixo amb ell. Una vegada un lector em va dir que el gran tema de les meves novel·les és l’abús de poder. I no ho havia pensat, però és cert».