Andrea Motis, un pas endavant

Un equip de càmeres es movia discretament per la platea. El fum i les llums, bastant menys discrets, indicaven que allà es gravava. Era una nit de posada de llarg, però una posada de llarg estranya. El disc que presentaven Andrea Motis i el seu grup al Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, Emotional dance, no sortirà fins al febrer. És igual, perquè ara mateix a ella no li fa falta cap excusa per omplir el Palau de la Música. «Estem aquí una vegada a l’any, més o menys», va dir la jove cantant i trompetista sense gens ni mica de fanfarroneria. Només constatava l’evidència: el seu èxit és el fenomen popular més gran que ha vist el jazz en dècades.

    Es va presentar recolzada per la seva banda de sempre, liderada pel seu mentor, el contrabaixista Joan Chamorro. I encara que és difícil saber on comença l’autonomia de l’alumna i on acaba la influència del mestre, es va veure una Motis una mica més líder. El repertori passava pels llocs on va créixer quan es formava sota la tutela de Chamorro: el swing, la música brasilera, els estàndards i una mica de jazz modern. Però algunes eleccions eren indiscutiblement seves. Les cançons de Nancy Wilson, una de les vocalistes preferides de Motis, no estan en el menú habitual de les cantants de jazz. La gavina, popularitzada per Marina Rossell, la cantava Motis de petita al col·legi amb la millor amiga i divendres la va defensar en una ambiciosa versió.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    Tampoc és gens comú escoltar en directe el trencaclosques Baby girl, una cançó feta a partir d’un intricat solo de saxofon que exigeix altes dosis de perícia. I aquesta és, per ara, la millor virtut de Motis com a cantant. La seva veu a estones és escassa, i en això tampoc la va ajudar el so, que en el primer tram de concert va ser més aviat confús. Però traspua música. Té ritme, musicalitat, intenció, un fraseig àgil, idees. Amb el saxofonista Perico Sambeat de convidat, Motis a penes va tocar la trompeta, però quan la va agafar va demostrar les mateixes virtuts que amb la veu.

    El més personal va arribar a la part final, quan Motis va estrenar tres composicions pròpies: dues cançons d’una notable riquesa melòdica i una peça instrumental amb molta animació que apunten a una autora en potència. El punt culminant de la nit va ser una versió del grup de pop Els amics de les arts, però no va tenir l’efecte esperat en la platea. «Si voleu, acompanyeu-nos cantant la melodia. Encara que si sou gent de jazz, potser no», va proposar Chamorro. No s’hi va animar gairebé ningú. Devien ser gent de jazz. O de Motis.