'Assassin's creed': deliberadament lletja, confusa i fosca

La relació entre el cine i els videojocs ha avançat els últims anys entre els èxits narratius i l’estètica submisa. 'Assassin’s creed' ni suma ni resta. Participa en molts dels elements habituals en la translació entre els dos llenguatges: és deliberadament lletja, confusa i fosca, no en el sentit dramàtic de la paraula sinó pel que fa a la seva il·luminació, que un no sap si és tan en penombra per elecció plàstica o perquè així es dissimula l’evidència de la infografia. Vaja, que qualsevol videojoc resulta més lluminós que les corresponents i atribolades adaptacions a la pantalla gran.

Notícies relacionades

Les claus del salt de 'Assassin's creed' al cine

Més músicai solidaritat que política

Les narratives del videojoc original han tingut lloc durant l’edat mitjana, les croades, la guerra de la independència nord-americana o la pirateria del segle XVIII. En el film, amb un desenllaç obert que augura, si els números a la taquilla donen prou joc, una ràpida continuació, es tracta de l’enfrontament en el segle XVII i el temps present entre la facció dels Assassins i l’orde dels Templers per dirimir una qüestió vital, la del lliure albir, encara que tot és tan confús al començament que un no sap ben bé qui és qui i què defensa.

L’única cosa positiva de la pel·lícula és la relació entre aquests dos temps a través de les lluites del personatge de Michael Fassbender (millor com a Magneto que com a assassí medieval, pel que fa a la carrera en el cine de gran producció de l’actor), que acaba exemplificant visualment la relació entre el jugador i el joc. Tota la resta és atropellada o reiterativa: els tres blocs d’acció neixen i moren igual, com a repeticions estèrils d’una mateixa idea.