Paco Ibáñez: "No deixaré de cantar ni després de mort"

Paco Ibáñez invoca Rafael Alberti i José Agustín Goytisolo a ¡A galopar! En tiempos de ignominia, el recital que presenta aquesta nit al Palau de la Música Catalana (21.00 hores), dins del 18è Festival del Mil·lenni. Amb 82 anys complerts fa un mes, el cantautor «bascovalencià catalano-francès», com es presenta, eleva el to mogut pel convuls estat del món.

–Així que el cavall no es cansa de galopar. 

–Amb el que està passant no pots fer com si res. Aquesta frivolitat, aquesta obscenitat que estem vivint… No sé com es pot aguantar. I veure com tanta gent es queda a casa veient el puto futbol, i l’handbol, i el ciclisme, i les motos… Aquesta colla d’analfabets milionaris, com els va venir a dir Hollande en el seu llibre. Així que ja ho veu, una altra vegada a la quadra, a buscar el cavall, i a galopar.

–Després de la gira Vivencias, ¿ara mira més cap enfora? 

–Apuntaré cap aquí, encara que tot està relacionat i qualsevol cançó que tingui potència poètica és revolucionària: Le temps des cerises, preciosa, suau, es va convertir en un himne de la comuna de París. I avui estem vivint uns moments inaguantables, gairebé de pànic.

–Ho diu vostè, que ha viscut guerres i postguerres. ¿No està curat d’espants? 

–Però ¿com es pot relativitzar el que està passant? Som una altra vegada on érem. Ho vaig veure quan allò de Srebrenica: 8.000 paios afusellats i l’endemà tothom veient Miguel Indurain pujant el Tourmalet. D’aquí em ve aquest odi a l’esport, o a la manera com l’utilitzen. Ara amb Síria és el mateix. Jo ara aniré a cantar apuntant al que és urgent, perquè la gent en prengui consciència.

–¿Sobre què, exactament? 

–Sobre que l’altre també existeix. Hem de tenir un agraïment i una solidaritat cap als altres per existir. Un sentiment, una emoció, i després cultura, i creació…

–¿La victòria de Donald Trump és el detonant d’aquest recital? 

–Bé, el trompeta és el resultat de tot el que ha anat passant sense que ens n’adonéssim. Aquesta vulgaritat… Que, per un altre costat, representa molt bé el seu país. Els Estats Units són això. El país més salvatge que hi ha al món.

–¿No hi ha actuat mai? 

–Mai hi he posat els peus ni els posaré. I, bé, després hi ha els xinesos i els russos. Tres potències que… ¡preparem-nos!

–¿No és la història del món, que sempre hi hagi un imperi o un altre? 

–Bé, doncs lluitarem contra ells. Qui lluita no està mort. ¿Que sempre ha sigut així? Doncs ens hi hem d’oposar, ¡no acceptar-ho! Canviar les coses com va fer Gandhi, sense ni un tret. Ens fa falta un Gandhi global.

–¿I Europa? 

–¿La Unió Europea? ¿Què és? ¿On ens porta? Si és inexistent, no té ni veu ni vot. Els anglesos se n’aniran i els desitjo que visquin feliços i es mengin un bon rosbif: la veritat, mai m’han interessat. Encara que allà sí que vaig estar a punt d’actuar una vegada.

–¿A punt? ¿Què va passar? 

–Deu fer més de 40 anys. Joaquín Sabina em va organitzar un concert a Londres, en una universitat. Va arribar el dia del recital, tot preparat, i hi vaig anar amb la meva guitarra…  ¡i no va venir ni el bidell!

–Es va suspendre. 

–És clar, ¡si no va venir ningú! Si té l’ocasió de veure Sabina, recordi-l’hi. Vam riure tant…

–Aquest any ha actuat al Perú i a l’Uruguai. 

–Públics que responen a l’emoció, com el d’aquí, i que tenen curiositat. A Montevideo va sortir Daniel Viglietti a cantar amb mi i va venir José Mujica [expresident de l’Uruguai] amb la seva dona.

–¿Se salva Mujica del seu recel global cap als polítics? 

–És dels pocs, sí. Igual que ara, a Catalunya, sento confiança cap a Ada Colau i Carles Puigdemont. Colau és una dona amb sensibilitat, capaç d’adonar-se de moltes coses. I Puigdemont crec que és el millor president que ha tingut Catalunya.

–¿Paco Ibáñez, alabant un president convergent? 

–Pot ser convergent o divergent, això no m’interessa, però veig que té cultura i una visió en profunditat, i que defensa els catalans en els seus drets.

–El maig passat va tornar a Madrid després de 14 anys. Tres nits al Teatro Nuevo Apolo. ¿Com va anar? 

–Vaig actuar amb quatre poetes, Luis García Montero, Bernardo Atxaga, Antonio García Teijeiro i Joan Margarit, i s’hi va reunir el poble, aplaudint al recitar i cantar en castellà, en eusquera, en gallec i en català. Va ser molt bonic. Sempre he tingut simpatia per Madrid. «Qué bien resistes, Madrid, de las bombas se ríen los madrileños…». Quan es van tornar anticatalans, això va ser el divorci per a mi. Doncs vaig cantar Barques de paper, de Salvador Espriu, en català, i ara al Palau de la Música intentaré aquesta cançó dels emigrants, de Margarit i Enric Barbat, Els qui vénen: «Han carregat maletes i farcells / la llarga nit arrossega la son...» [canta]. ¿Què le sembla? ¿No riu ni res?

–¡Per favor! L’animo a cantar-la al Palau. 

–Bé… A mi aquesta cançó em feia plorar.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

–Deu saber que el seu col·lega Raimon ho deixa l’any que ve. ¿Entén la seva decisió? 

–No gaire, jo em moriria el dia que no pogués seguir cantant. Fins i tot després de mort no deixaré de cantar, ¿comprèn? ¡És veritat! Cantar és la nostra saba, el nostre aliment. Així que això dels recitals de comiat, no, això amb mi no ho veurà. Si tenia ganes de veure-ho, està perdent el temps [riu]. Jo, després de mort ja m’acomiadaré.