Lacombe, en les entranyes de Frida Kahlo

«Habito en un planeta dolorós», assumia l’artista mexicana Frida Kahlo (1907-1954). «Es posava una màscara de color i al darrere s’hi amagava aquell cos ferit, que tant patia. Amb la seva pintura va reflectir el dolor, del qual va crear un món de bellesa extraordinària», afirma l’il·lustrador francès Benjamin Lacombe (París, 1982), que ha recalat a Barcelona per presentar Frida (Edelvives), un espectacular homenatge a la pintora mexicana en forma de llibre enquadernat en tela i estampat, en el qual a manera de capes va despullant la seva figura en una obra que no té res a veure amb una biografia convencional.

Després dels seus més recents desplegaments creatius –Madama Butterfly, María Antonieta o Alicia en el País de las Maravillas– Lacombe torna a col·laborar amb Sébastien Perez (Beauvois, 1975). Junts han firmat, entre altres, Genealogía de una bruja, El herbario de las hadas o Retratos gatunos. L’escriptor ha bussejat en cartes i diaris de Kahlo per extreure cites i frases per farcir uns textos metafòrics que «hauria pogut escriure ella mateixa».

CONVIURE AMB EL DOLOR

«Volíem un llibre sensitiu i positiu. Dóna claus de com podem guanyar el dolor, com viure-hi, superar-lo i, com ella, convertir una columna trencada en una columna de flors», explica Lacombe, un dels autors fetitxe d’Edelvives, amb més de 200.000 llibres venuts. «És la primera vegada que rebo  missatges de gent amb problemes que m’han dit que el llibre els havia ajudat a suportar el dolor».

Des dels 14 anys, quan va veure en una postal la seva pintura Autoretrato con monos, Lacombe va voler fer un llibre sobre Kahlo. Però no va trobar la manera fins que va visitar la casa museu de l’artista, la Casa Azul. «Allà tot just hi havia cinc pintures seves però era com un temple ple d’objectes que ella havia creat –explica–. Em va cridar l’atenció una nina de paper maixé a través de la qual vèiem les seves entranyes. Per això el llibre s’estructura en blocs de tres pàgines estampades que són tres capes, tres dimensions per mirar a l’interior. Una és la seva pintura, cosa que veiem; la segona, la relació entre la seva vida i la seva obra i, la tercera, les referències, taoistes i budistes, maies i asteques, que la van influenciar i que va reflectir a les pintures». I afegeix, «crec que si avui visqués seria profundament ecologista».

L’accident, la medicina, la terra, la fauna, l’amor per Diego Rivera, la mort, la maternitat que no va experimentar, la columna trencada i la posteritat: nou són els temes tractats a Frida, perquè per als asteques nou eren les etapes que condueixen a una eternitat serena i era un nombre de bona fortuna. És una simbologia que Kahlo va reproduir al quadro El cérvol ferit, autoretrat amb nou arbres, nou fletxes, nou puntes a les seves banyes, nou branques... «És la seva idea del renaixement, que li permetia fugir del dolor».

Notícies relacionades

'Madama Butterfly', en un fris il·lustrat de 10 metres

Fantàstica catedral

«Jo aprecio molt els artistes amb una obra caracteritzada per la falta d’alguna cosa, que són capaços d’esprémer aquest sentiment i necessiten expressar-ho amb la seva creativitat –continua–. Vaig voler anar al detonant. Molts creuen que Frida es va convertir en artista després de l’accident». Una barra metàl·lica la va travessar quan era jove en un xoc d’autobusos; les seqüeles, que la van abocar a incomptables intervencions quirúrgiques i dolor crònic, la van postrar al llit, on va començar a pintar. «Però jo crec que abans de la seva columna trencada ja hi havia altres coses trencades. Ja era artista de petita, quan una poliomielitis la va deixar coixa i pensava que per a què volia els peus si tenia ales per volar».

Mentre Sébastien ultima un llibre amb la il·lustradora espanyola Ana Juan, Lacombe, que ha il·lustrat clàssics com els relats de Poe o Nostra senyora de París, de Victor Hugo, prepara la seva versió de Carmen. Amor, gelosia i mort, també presents en la vida de Kahlo. «Frida tenia una relació molt particular amb la mort. Celebrava el dia dels morts. Però també sentia que el seu cos estava incomplet perquè a causa de l’accident no podia donar la vida –considera–. A la Casa Azul vaig veure que al costat d’on dibuixava hi tenia un gran pòster d’anatomia fetal i intrauterina, que he reproduït a la meva manera. Cada dia s’enfrontava als avortaments i a la idea que no li podia donar un fill a Diego Rivera. No tenia por a la mort però l’aterria perdre la família o la gent que l’envoltava. Això ho comparteixo amb ella. Des de petit que tinc un somni recurrent sobre això».