Mor l'escriptor argentí Ricardo Piglia després de lluitar durant anys contra l'ELA

La literatura argentina i hispanoamericana va tenir ahir a Buenos Aires un nova i colpidora pèrdua. Ricardo Piglia va morir als 75 anys com a conseqüència d’una malaltia degenerativa, l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), que patia des de fa més d’un lustre. El nom de Piglia es ramifica virtuosament en diferents esferes de la cultura argentina des de finals dels anys 60: la narrativa, tant en novel·la com en conte, l’assaig, el guió de cine i televisió i la docència que exercitava amb passió.

El seu nom complet era Ricardo Emilio Piglia Renzi i el va desdoblar per dècades: Renzi va ser el personatge de les seves novel·les més notables, 'Respiración artificial' i 'La ciudad ausente', entre altres ficcions. Piglia i el seu 'alter ego' literari van tornar a ajuntar-se a 'Los diarios de Emilio Renzi', bitàcola privada que va començar a escriure fa més de mig segle quan vivia a la localitat d’Adrogué, de Buenos Aires. El segon volum, que arriba a les portes de l’últim cop d’Estat a l’Argentina, va ser editat fa pocs mesos i celebrat per la crítica. Més que diari personal, Piglia havia construït sense proposar-s’ho potser un gran fresc polític i cultural d’un país a la deriva en què també, naturalment, se li entrecreuaven les anotacions sentimentals. Ningú esperava que fos el seu últim llibre en vida.

Dir Piglia, a seques, ha sigut, durant molts anys, una manera reverent d’invocar-lo. Seguint la via del seu amic David Viñas, va ensenyar a diverses generacions a llegir la literatura argentina i nord-americana, establir els seus encreuaments amb la política i la crítica (passant per Lukács, els formalistes russos i Bertolt Brecht), il·luminar l’espessor de les trames paranoiques, descobrir el pes de veus que es creien menors o laterals i establir noves jerarquies dins de les lletres del seu país. Els escriptors Roberto Arlt i Macedonio Fernández van adquirir, a través de la seva mirada, un altre lloc de rellevància.

IMPLICACIÓ POLÍTICA

A principis dels anys 60, Piglia es va convertir en un dels intel·lectuals que es van adherir a la Revolució Cubana. De fet, la seva primera menció literària la va obtenir en el setè concurs Casa de las Américas. Durant l’última dictadura va ser un escriptor de culte que es recomanava sigil·losament. El 1978, la revista 'Punto de vista' va publicar un avançament de 'Respiración artificial'. Dos anys més tard, aquesta novel·la va esdevenir una peça fonamental per a la comprensió no només de l’horror que es vivia, sinó del camí personal traçat pel seu autor. A través de les seves pàgines no només es discuteix Jorge Luis Borges (al qual defineix com un autor del segle XIX), sinó els afluents de la barbàrie que inundaven una societat encara impassible o indiferent. Amb la recuperació de la democràcia, Piglia es va convertir en una de les figures de més pes de la cultura argentina. Els seus llibres de contes 'La invasión', 'Nombre falso' i 'Prisión perpetua' van passar a integrar la biblioteca dels lectors exquisits.

AUTOR DE MASSES

Cada intervenció de Piglia establia una diferència. Als anys 90 va publicar 'La ciudad ausente', una novel·la de tall futurista que va tenir la seva versió operística. És en aquell moment en què Piglia deixa de ser un autor de culte nacional per traspassar les fronteres i obtenir un gran reconeixement a Espanya especialment. 'Plata quemada' li va suposar un estrany privilegi: va ser portada al cine. Després van venir 'Blanco nocturno' i 'El camino de Ida'.

Piglia va viure als Estats Units, on va ser professor a Harvard i Princeton. Anys enrere la seva figura una mica malgirbada va irrompre a la televisió. Una sèrie de classes magistrals, transmeses dissabte a la nit, el van ubicar en un lloc inèdit. Va ser, encara que sembli estrany, un Piglia de masses. El gran narrador ha sigut a més a més objecte d’una notable pel·lícula, '327 cuadernos', d’Andrés di Tella.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Qui de nosaltres escriurà el Facundo». La pregunta que es fa a 'Respiración artificial' té a veure amb la manera com Piglia pensava el llegat. Facundo, de Domingo Faustino Sarmiento, funda la literatura argentina. Ningú, se sap, podia escriure com ell. I tampoc ningú ho farà com Piglia. Deixa un buit enorme.

La seva mort és una altra de les marques d’un dràstic canvi d’època cultural. Dies enrere van morir Andrés Rivera, una altra de les figures cabdals dels anys 60, i Josefina Ludmer, potser la crítica literària més renovadora, estretament lligada a l’autor de 'Prisión perpetua'.