Care Santos: "La literatura sempre va al rescat de la memòria"

Les lectores de Care Santos trobaran en les peripècies de les cinc protagonistes de Mitja vida un reflex cantellut de la gran revolució femenina que eclosiona als 70 i es consolida als 80 i va ser rebuda a deshora (o no) entre les dones que llavors tenien 40 anys. La novel·la, que apareixerà alhora en català i castellà el febrer vinent, troba l’autora en un moment dolç.  

–Es podria dir que li interessen especialment els moments històrics de transformació.

–Aquesta novel·la transcorre íntegrament, amb salts cap al passat, la nit del 29 de juliol de 1981. I la data no és intranscendent perquè va ser llavors quan es va aprovar la llei del divorci. La llei és important perquè connecta amb dues de les dones,  una que ha sigut col·laboradora de Fernández Ordóñez, el seu impulsor, i una altra a la qual el seu marit acaba d’anunciar-li que vol demanar el nou divorci. 

–Vostè en aquella època tenia 11 anys. Així que de records, pocs.

–Rendeixo homenatge a la generació de la meva mare, que va néixer el 1938 (les protagonistes de la meva novel·la ho van fer el 1936). Eren dones que es van modernitzar a empentes i rodolons perquè les seves filles ja ho eren de manera natural. 

–Recorre novament als records familiars. A Diamant blau va recuperar els de la seva àvia. 

–És que la literatura sempre va al rescat de la memòria. Aquí el referent és més dissimulat. Però sí. Utilitzo els records de la meva mare, com el col·legi de monges on va estudiar i on va patir maltractament i violència, una cosa absolutament comuna aleshores. 

–I com s’enfrontaven, per exemple, a la revolució sexual.

–Doncs amb moltes contradiccions. Són dones de 45 anys que arriben amb el seu llast d’experiència. Tampoc s’adonaven del que s’havien perdut perquè el seu món fins llavors era molt tancat. Em sembla molt interessant aquest moment. 

–¿Per què? 

–Perquè als 45 anys encara tens molt futur, però alhora sents el pes del passat, potser és l’únic moment en què això és possible. Per això una de les protagonistes ja ha sigut àvia i una altra està embarassada.

–¿Simbolitzen els seus personatges diferents tipus de dones? 

–Sí, no només dins de la seva època. També estan inspirats en la mitologia clàssica. Per això hi trobem una Fedra i una Penèlope. 

–¿Quines novetats ofereix aquesta novel·la respecte dels seus temes habituals? 

–Doncs sorprenentment una cosa de la qual sempre m’acusen i que gairebé mai és veritat. Que només escric històries sobre dones. És una etiqueta absurda perquè he creat molts personatges masculins. Però no en aquesta ocasió. No l’hi discutiré a ningú. És veritat que és una novel·la de dones. ¿I què? 

–Perquè jo ho valc. 

–Una cosa així, sí. I que ningú esperi una novel·la complaent o benevolent. Nosaltres som les primeres que hem d’exercir l’autocrítica. 

–Amb el premi Ramon Llull i la sèrie de tele d’Habitacions tancades ¿se sent en una rampa de llançament cap a una visibilitat més gran? 

–Això és evident. 

–¿Així que la veurem al Planeta? 

–(Riu). No tinc pressa. Perquè després del Planeta hi pot haver l’abisme. El que més em preocupa és perdre qualitats. Perquè hi ha autors que com més amunt han arribat més han anat perdent la seva essència.  

–Al seu blog es defineix com una autora i una dona dual. ¿Com es porta això? 

–Soc autora juvenil i infantil i escric per als adults. Ho faig en català i en castellà. Solc traduir-me. Soc narradora i mare. Visc aquesta dualitat cada dia. 

–¿Per què ells no escriuen sobre la  paternitat, al contrari que elles? 

–Per a mi ha sigut la salvació. M’agrada molt un text de Natalia Ginzburg que parla de quan criava els seus fills sola i es posava a fer salsa de tomàquet mentre pensava que el que realment volia fer era escriure. Però després agraïa aquell temps dedicat a la cuina perquè  més tard l’ajudava a escriure. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Però la maternitat no sempre és idíl·lica...

–Per descomptat i està bé que per fi es pugui parlar d’això. És un estat amb música de violins però també, raptes de penediment.