'Mimosas', un 'western' místic

El gallec Oliver Laxe va cridar l’atenció a Cannes fa set anys amb el seu primer film, Todos vós sodes capitáns, reflexió tendra però complexa sobre l’art de fer pel·lícules, i l’any passat hi va obtenir un important reconeixements (el Gran Premi de la Setmana de la Crítica) pel següent, Mimosas, western d’inspiració sufí que va tenir guardons també a Sevilla i el Caire.

Des del primer esbós de la idea fins a l’estrena a les sales han passat set llargs anys. «És una història que es fa des d’una tradició, i he volgut acostar-m’hi des de dins», explica Laxe, qui viu al Marroc des de fa una dècada. «La preparació em va ocupar uns quants anys, entre el 2009 i el 2015, però crec que una pel·lícula mereix que se li dediqui tant de temps».

A la cinta coescrita per Santiago Fillol, una caravana acompanya un vell xeic a través de la serralada de l’Atles en direcció a Sigilmasa, on vol ser enterrat amb els seus. L’ancià mor abans d’arribar-hi, però dos buscavides, Ahmed i Saïd, s’ofereixen a portar el cos al seu destí, encara que en realitat no saben el camí. Per ajudar-los arriba (potser des del món futur) un guia anomenat Shakib, personatge lluminós amb confiança plena en les respostes de la fe.

El camí més complicat

Després de la bona acollida de Todos vós sodes capitáns, igualment rodada al Marroc, Laxe ho hauria tingut fàcil per fer un projecte a Espanya. «Però jo sempre opto pel camí més complicat –comenta–. Així que em vaig plantejar rodar una cosa encara més allunyada de l’imaginari espanyol. Volia travessar aquelles muntanyes, conèixer-les. I per un altre costat, compartir la bellesa dels meus amics».

Com en el cas del seu primer film, ha comptat amb diversos actors no professionals, entre ells l’esplèndid Shakib Ben Omar, el guia beneït al capdavant d’aquesta odissea exterior i interior. «Jo he après a dirigir treballant amb Xakib. Després de 10 anys d’amistat, conec cada centímetre de la seva ànima. Des del primer moment em va fascinar la seva innocència». Aquella puresa, aquell amor, va servir a Laxe per consolidar l’esperit gens cínic de la pel·lícula: «Deu sonar cursi, però vull fer un cine afirmatiu, que intenti recordar a la gent que és un miracle aquest món».

Notícies relacionades

Un dia en el rodatge de ‘Ravalear’ (Max), la sèrie de Rodríguez i Lacuesta sobre família, cuina i els dilemes de la Barcelona actual: «És necessari que la ciutat es transformi, però ¿a quin preu?»

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

Nascut a París el 1982, fill d’emigrants gallecs, Laxe va tornar a Espanya amb 6 anys per viure a la Corunya. «Pertanyo a una família d’emigrants, molt working class. Em passava el dia veient la tele. Vaig començar tard a veure pel·lícules». Va tenir una epifania amb Roma de Fellini. Reconeix a diversos mestres: Tarkovski, Bresson, Ozu… «Sobretot m’interessa explorar la relació entre el misteri d’una imatge i el metabolisme humà. Amb moltes pel·lícules som crítics, però, alhora, contenen imatges que ens han penetrat. El cine s’ha de sentir».

Ara es prepara per explorar el misteri al voltant del foc i dels incendis a Aquilo que arde, una iniciativa del Màster en Documental de Creació de la UPF. «Tinc un vincle estret amb la Pompeu Fabra. Quatre dels seus professors van treballar a Mimosas. Volem fer un treball de pesca: deixar-hi la canya i a veure què en traiem. Em ve de gust despertar al piròman que tenim dins», argumenta.