Damien Chazelle: "El cine suma 100 anys morint-se, i encara segueix"

La carrera de Damien Chazelle (Providence, Rhode Island, EUA, 19 de gener de 1985) com a director li deu molt a la música. 'Whiplash', la pel·lícula que el va donar a conèixer internacionalment, estava inspirada en els seus dies com a bateria de jazz. Abans havia dirigit 'Guy and Madeline on a Park Beach', versió verité dels musicals clàssics de la MGM. I aquesta mateixa ha sigut ara la seva inspiració a 'La ciudad de las estrellas (La la land)', la pel·lícula que acaba d’acaparar Globus d’Or i que lidera la carrera cap als Oscars.

–Pregunta òbvia: ¿d’on ve el seu amor pel musical?

–El que més em va interessar inicialment del gènere és que, malgrat que en la seva època daurada eren la fórmula artística més populista, els musicals tenen certa vena experimental i una gran voluntat de trencar les regles. No oblidem que són pel·lícules en què la gent es posa a cantar i ballar de sobte. De totes maneres, el que em va fer enamorar dels musicals és que t’agafen per sorpresa i et commouen com les pel·lícules més realistes són incapaces de fer-ho. Alguns et fan molt feliç, altres et posen molt trist, però tots els bons musicals et deixen fet un flam.

Dit això, ¿què li sembla que La la land sigui considerada un mer homenatge a altres pel·lícules?

–És cert que va néixer d’un amor pels vells musicals, però la meva intenció no ha sigut fer un exercici de nostàlgia o crear una peça de museu. He volgut insuflar nova frescor als ingredients de sempre. I he volgut combinar la ridiculesa intrínseca al gènere de la qual parlava, que fa que els personatges es posin a ballar enmig de l’autopista, amb una història d’amor molt íntima que no té per què acabar bé. Crec que el més nostàlgic de La la land és que és una pel·lícula feta per ser vista en pantalla gran, i això va en contra dels hàbits actuals dels espectadors de cine.

–Tenir coreografies com les de Gene Kelly com a llistó, ¿va ser un estímul o una llosa?

–Vaig buscar alguna cosa en què les coreografies de La la land poguessin destacar sobre elles. Si els números musicals de Gene Kelly incloïen quatre talls de muntatge, jo vaig voler que els meus no en tinguessin cap. Fins que Scorsese va rodar 'Toro salvatge', totes les pel·lícules de boxa filmaven els combats des de fora del ring perquè es veiés bé el que passava. Ell va posar la càmera al centre del ring i això va donar a les escenes sensació de caos. Jo he buscat aquest mateix tipus de caos.

Ryan Gosling, en un fotograma de 'La La Land'.

–¿Existiria 'La la land' si no fos per l’èxit de' Whiplash'?

–No ho crec. El guió estava escrit des del 2010 i el vaig estar passejant de reunió en reunió sense èxit. I ara em sento afortunat que així fos. Si hagués fet la pel·lícula llavors possiblement l’hauria esguerrat: hauria acusat la falta d’experiència, o no hauria comptat amb el repartiment adequat. Hollywood és un lloc que et pot fer sentir molt impacient, i jo ja soc impacient per naturalesa. En molts moments del procés vaig perdre els estreps i vaig sentir que hi havia un complot en contra meu. Però, insisteixo, va ser millor així.

–¿Alguna vegada s’ha penedit de deixar la bateria per dedicar-se al cine?

–Jo sempre, des de nen, vaig voler fer cine. Tocar la bateria va ser més aviat una febre temporal derivada del meu fanatisme pel jazz, i que com demostrava 'Whiplash' va arribar massa lluny. Sempre vaig saber que no seria un bon bateria. De totes maneres, al meu passat com a músic li dec el que soc com a director. Penso en les escenes rítmicament i busco la musicalitat del muntatge.

–¿Per què creu que, unes dècades enrere, el gènere musical va deixar de gaudir del favor del públic?

–No és casual que els musicals deixessin de ser la forma cinematogràfica dominant quan el jazz va deixar de ser la forma musical dominant. La música rock i les cançons pop no casen de forma tan idònia amb les grans coreografies. Encara que hi ha un motiu més obvi. Als anys 70 es va produir un viratge cap a un tipus de cine més realista. Amèrica es va veure sumida en temps convulsos, el públic es va fer més escèptic i la ingenuïtat dels musicals va quedar desfasada. Esperem que recuperi terreny.

Notícies relacionades

El musical, un gènere etern

'La ciudad de las estrellas (La La Land)': culte a la nostàlgia

–Com acaba de dir, la gent cada vegada veu menys cine en pantalla gran. ¿Què sent sobre aquest tema?

–Jo soc optimista per naturalesa. Potser el declivi de les sales de cine i l’auge de la televisió aconseguirà fer que els cineastes s’esforcin més per donar al públic nous motius per anar a les sales. Al llarg de la història, tots els passos endavant que el cine ha fet han sigut una reacció a una amenaça: sense l’adveniment de la televisió, per exemple, no hauria nascut el Cinemascop. El cine suma 100 anys morint-se i encara segueix. Tant de bo veure La la land inspiri altres artistes de la mateixa manera que veure Cantant sota la pluja em va inspirar a mi.