'Proyecto Lázaro': el primer home ressuscitat

El 2008, Mateo Gil va llegir un intrigant article sobre un cor de rata creat a partir de cèl·lules mare. Aquest avanç, explicava el text, era el primer pas per fabricar en el futur cors humans i altres òrgans a partir de teixits morts. Sobresaltat, Gil va decidir treure la pols a una vella idea que se li havia acudit mentre escrivia amb Amenábar anys enrere el guió d’'Abre los ojos': ¿què passaria si una persona morta pogués ser ressuscitada en el futur? ¿Quin encaix tindria aquesta persona en un temps completament estrany al seu? «No podia esperar més. Aquell mateix estiu vaig prendre les primeres notes i a l’any següent em vaig tancar a casa un mes i vaig escriure el primer guió», recorda Gil. El resultat final és el seu tercer llargmetratge com a director, 'Proyecto Lázaro', estilitzat drama futurista sobre un jove malalt de càncer terminal que decideix criogenitzar-se (Tom Hughes) i, gràcies als avenços científics, torna a la vida en el futur.

Rodada en anglès amb repartiment internacional, 'Proyecto Lázaro' s’inscriu en la cada vegada més frondosa branca de la ciència-ficció dramàtica que indaga en la dimensió transcendental i espiritual de l’existència, representada per títols com 'L’arbre de la vida' (Terrence Malick, 2011), 'La llegada' (Denis Villeneuve, 2016) o la telesèrie de Netflix 'The OA' (Brit Marling i Zal Batmanglij, 2016). «Hi ha gent que em diu que 'Proyecto Lázaro' té alguna cosa de la poètica evanescència de Malick, però ja m’agradaria», fa broma Gil a prop del seu tercer llargmetratge, després de 'Nadie conoce a nadie' i 'Blackthorn'.

«'Proyecto Lázaro' no és una pel·lícula sobre el futur, la medicina o la tecnologia. És, per sobre de tot, una història d’amor entre el protagonista en el futur i la seva noia en el passat [Oona Chaplin], i una reflexió sobre el fet de ser viu i, per descomptat, sobre la mort. Perquè la vida sense la mort no té sentit», afirma Gil, declarat home de ciència. «Els avanços mèdics ens prometen viure més; fins i tot arribar a la immortalitat, però… ¿estem preparats? Jo crec que no».

Les obsessions de Gil

Notícies relacionades

Mateo Gil: "No hi ha cap misteri a la vida"

Barcelona, capital de la innovació social

En aquest sentit, 'Proyecto Lázaro', projectada a la secció oficial de l’últim Festival de Sitges, s’alimenta de velles obsessions de Gil, que es poden rastrejar en els seus treballs com a guionista d’Amenábar. Per un costat, la criogenització i la resurrecció, present en la intricada trama d’'Abre los ojos' (1997) i els mateixos límits de la vida, fil conductor del drama eutanàsic 'Mar adentro' (2004). «Hi ha moltes obsessions meves allà exposades, és cert», admet el director canari. «Per exemple, el meu terror a la mort, a la vida artificial; la rapidesa amb què passa la vida, el fet que la teva experiència acabi convertida en simples records. Quan tota la teva vida només està al teu cap com un record, ¿va existir de debò? ¿O és tot mentida i t’ho has inventat? ¡Té alguna cosa aterridora!», diu amb una sonora, i per fortuna, relaxant rialla.

No és gens estrany, doncs, que el procés creatiu de 'Proyecto Lázaro' deixés exhaust Gil després de gairebé set anys d’intens treball. «Vaig arribar a emmalaltir després de la redacció de la primera versió del guió. Ha sigut un procés absorbent, febril, una mica fosc», reconeix el director, que acaba de rodar el seu quart llargmetratge, la comèdia romàntica i científica 'Las leyes de la termodinámica', protagonitzada per Vito Sanz, Berta Vázquez, Chino Darín i Vicky Luengo. «Ha sigut molt gratificant rodar aquesta comèdia. Ho necessitava. És com un manual de física en clau de comèdia per explicar dues històries d’amor», afirma. «És que a mi –riu– m’interessa molt la ciència».