Bertín Osborne: "Soc el que tothom veu"

Bertín Osborne responia al telèfon, dimecres passat, convalescent però amb bon humor. «Estic al llit, una galipàndria horrible». Tot apunta que estarà recuperat per al seu debut, avui, al Liceu (21.00 hores), recital que obrirà el Suite Festival. Presenta disc, Va por ellas, amb cançons amb nom de dona interpretades amb una big band. 

–¿Per què aquest disc?

–Són coses de les companyies.  Jo vaig fer fa uns anys Va por ellos, així que  em van proposar: «¿Per què no un ‘va por ellas’?». Em va semblar molt bonic. 

–¿Baila morena, de Zucchero, és una cançó tan important com Michelle, dels Beatles?

– Home, crec que sí. Soc molt seguidor de Zucchero: vam debutar tots dos junts a San Remo el 1983. El disc és de clàssics de tota la vida, amb una mica de tot: Santa Lucia, Clara… 

–Sabíem que els seus gustos musicals miraven a Amèrica, sobretot al country. ¿També als crooners?

–Jo des de petit veia aquelles pel·lícules de Sammy Davis Jr., Frank Sinatra i Dean Martin i aquell concepte em divertia horrors. Em semblava genial la idea d’un grup d’amics que anaven pel món cantant, i li diré que és una cosa que estic intentant posar en marxa. 

–¿Amb qui li agradaria fer-ho?

–M’hauria divertit fer-ho amb El Puma, però està amb problemes de salut. Hi ha un veneçolà, Franco de Vita, que ho faria molt bé. 

–¿Amb Julio Iglesias s’hi veuria?

–I tant, ¡només faltaria! (riu) ¡Hauríem de preguntar-li a ell si s’hi veuria! Però no sé si ha cantat alguna vegada amb una big band. Crec que no. 

–Vostè va viure a Miami, igual que ell. ¿Julio ha representat un model?

–Vaig estar a Miami 14 anys i, sí, és clar, Julio ens ha obert la porta a tots. És tot un personatge, ¡tu vigila! Una vegada em va dir: «Tenir èxit no és només cantar bé, és mil coses més». 

–¿Per què fa discos?

–Bé, no ens posarem romàntics: el motiu és un contracte que tinc amb la discogràfica. Però jo estic d’acord a fer-los. M’he divertit en l’última gira i volia fer un altre disc per tenir més repertori de big band. 

–¿Pensa que li agradaria ser més reconegut com a cantant que com a figura mediàtica?

–No, això a mi tant me fa. Jo estic en una altra guerra.

–¿En quina?

–Jo faig el que em diverteix, i la resta  no em preocupa tant. Miri, jo podria haver-me quedat als Estats Units, però al final, com que m’agraden les tapes, i el camp, i els cavalls, i em preguntava: ¿què faig jo aquí? I vaig tornar a Espanya. 

–Amb Amor mediterráneo,

–Sí, és així. Amb vint i tants anys em van proposar gravar un disc. Els vaig cantar dues o tres cançons country. «¡Fenomenal!», em van dir, ¡i després em van enviar Amor mediterráneo!

–¿Va patir un xoc?

–¡Vaig estar a punt de no gravar-la! Però Toni Caravaca, mànager de moda, em va dir: «Bertín, fes-ho». I, al final, tenia raó. 

–La repercussió de Mi casa es la tuya,

– No, ja fa molts anys que estic en això i sé que la televisió és molt fotuda. Potser el meu avantatge és que no soc periodista i no he de fer la pregunta que heu de fer per obligació. I no molesto, no fico el dit a l’ull a ningú, i la gent s’ho passa molt bé.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–És un programa que exhibeix felicitat.

–Jo soc així, el que tothom veu. Intento disfrutar de la vida i fer-la disfrutar a qui tinc al voltant. A vegades em diuen: «¡Hauries d’haver burxat més en allò!» Però, ¿per què? Jo no soc xafarder, no vull que algú se senti forçat a explicar-me una cosa si no li ve de gust. Això crec que la gent ho agraeix.