Bertín Osborne, rodar i rodar

Va començar escurant-se el coll i compartint certa intranquil·litat. «És un miracle que sigui aquí», va esbufegar Bertín Osborne en al·lusió a la «grip» que l’havia confinat al llit des de feia dies, fins al mateix dilluns. «A les sis de la tarda he estat a punt de suspendre», va confessar. Però, pel que es veu, tot va ser entrar al Liceu, contemplar-ne els contorns daurats i decidir-se. «He pensat: ‘¡he de cantar encara que sigui mut!’». I va acabar embalant-se, domant la gola a cop de glops de bourbon i fent-se el rei de la nit acabant l’actuació amb la ranxera 'El rey'.

 

Osborne va ser al Liceu, obertura del Suite Festival, la figura cordial i planera que podem veure a la televisió i el cantant que juga amb els seus somnis de crooner i estrella del mariachi com volent ser a la vegada Frank Sinatra i Jorge Negrete. En realitat, no és ni una cosa ni l’altra, sinó el cantant melòdic reconegut pels hits dels 80, 'Amor mediterráneo' i 'Como un vagabundo', que va cantar amb amorosa cal·ligrafia acompanyant-se només del pianista. Però l’ingredient més vistós del concert va ser la AP Big Band («no és un partit polític, es diu així», va dir, fent broma), que li va fer costat per començar amb un 'Tú me acostumbraste' amb una suau cadència de swing.

L’argument del seu nou disc, 'Va por ellas', cançons amb nom de dona, es va expressar primer amb 'Clara', de Joan Baptista Humet, que va dedicar a la seva viuda, asseguda a la platea. La solució de la big band va ser estilitzada i elegant, encara que una mica lineal: a 'Sweet Caroline', de Neil Diamond, li va faltar força i 'Gloria', d’Umberto Tozzi, és una graciosa cançó pop que no necessita tot aquest desplegament de metalls per semblar més important del que és.

Però l’estrella va ser el Bertín personatge, parlant amb el públic en un to de tu a tu, renyant una parella que va entrar tard («a quines hores…») i compartint records de joventut, aquells anys en què va encadenar, va dir, «rodant, rodant», tot de feines calamitoses, amb caps que acabaven a la presó per desfalc o tràfic de drogues i en empreses intervingudes (va treballar un temps a Rumasa). En aquest registre de 'storyteller' tragicòmic es va posar el públic a la butxaca a mesura que la seva veu anava recuperant volum i seguretat, i que es permetia cert grau de desdramatització de la seva vocació perduda com a cantant country: aquestes estrofes de 'This land is your land' recorregudes amb una barreja de sentiment i broma.

SEDUÏT PER MÈXIC

Notícies relacionades

Bertín Osborne: "Soc el que tothom veu"

Barcelona, capital de la innovació social

Concert de tempo i ànim lleugers, amables, amb humor i tot just una escena d’introspecció en els dolguts versos d’'Agárrate a mí, María', del desaparegut Enrique Urquijo (Los Secretos), que va cantar recolzat en el pianista. La seva gradual recuperació vocal li va permetre afrontar tot un 'My way' sense descarrilar, encara que quan el vam veure més a gust i en el seu lloc va ser entregant-se a fons a les cançons ranxeres, envoltat de cinc mariachis, en el seu paper de seductor i conquistador, fent seves les estrofes de 'México lindo', 'Ay, Jalisco' i 'El rey'.

Sense «'trono ni reina'», doncs, però intentant convertir la seva paraula en llei, Osborne va completar el recital sense permetre que un episodi de grip controlés el seu destí i deixant el públic amb un somriure d’orella a orella. «No sabeu com hem patit», va assegurar. Nosaltres també.