Isabel-Clara Simó, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

La incansable escriptora valenciana Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) rebrà el pròxim 20 de febrer el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que concedeix des del 1969 Òmnium Cultural. Simó es converteix, així, en la cinquena dona reconeguda amb aquest guardó en les últimes 49 edicions, una carència que ha sigut lamentada per les últimes receptores però que segons l'escriptora ja no és motiu de queixa vistos els esforços de l'entitat per revertir aquesta situació. Simó s'uneix a una curta llista composta per Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies (2001), Montserrat Abelló (2008) i Maria Antònia Oliver (2016). 

Jordi Cuixart, president d'Òmnium, ha avançat que el 2018, amb motiu del 50è aniversari de l'entitat, s'aprofitarà per fer un homenatge a personalitats de la cultura catalana que no van poder rebre "desgraciadament" aquest reconeixement en vida, com Montserrat Roig, Jesús Moncada, Maria Aurèlia Capmany i Maria Mercè Marçal. 

"OBRA IMMENSA" I "LLUITA PER LES LLIBERTATS"

"El jurat ha valorat l'obra immensa d'Isabel-Clara Simó, una producció extensíssima al llarg de 40 anys en què pràcticament cada dia hi ha hagut un article a la premsa, una novel·la de diversos gèneres, també infantil i negra o gairebé negra, guions de ràdio i TV", ha dit el seu portaveu, l'exrector de la UAB Carles Solà. "En l'ànim del jurat -ha afegit- ha pesat també la seva vinculació a les lluites per la llibertat, de les dones i de la infància" i també "de les llibertats nacionals". Simó s'ha manifestat com una independentista dels Països Catalans per la seva situació "provincial, colonitzada, agenollada", i ha afirmat que "l'independentisme, a diferència del feminisme o de ser d'esquerres, no és una ideologia; jo no odio Espanya, vull que siguem amics".

"REBUTJADA I NO ESTIMADA"

La premiada ha confessat que el guardó li donarà "més confiança, cosa que ens fa falta com a individus, com a escriptors i com a poble", després d'haver-se sentit durant tota la seva vida "no corresposta" en el seu amor pel país, "rebutjada i no estimada".

"Em dona alegria que aquesta vegada pugui dir que sort que soc dona, quan normalment pel fet de ser dona, i ara viuda i vella, soc vista des d'una mirada paternalista", ha sostingut. "Molta gent sempre ha tingut la imatge, per ser dona i gran, que escric històries d'amor, cosa que no he fet en la vida, que escric interiors, que és on posen les dones.

Isabel-Clara Simó es manifesta satisfeta pel nivell de les últimes generacions d'escriptors en català, que fa que els grans hagin d'anar passant "una mica a la rereguarda", encara que en el seu cas ha aclarit que mai pensa deixar d'escriure, una activitat sense la qual se sentiria "morta". "No penso tirar la tovallola, si ho fes no seria una jubilada, sinó un cadàver", ha afegit.

El ritme frenètic de producció de Simó (més de 50 llibres, dels quals no n'ha volgut destacar cap en particular i que la fan definir-se com a "multipartera") no s'atura. Té al calaix un llibre de contes curts humorístics -"després de la molt dolorosa pèrdua del meu marit, per una vegada a la vida em vaig prendre la literatura com a teràpia, perquè la literatura no és útil per a res, és un instrument de pensar, de sentir i de cultura"-, poemes, per primera vegada en la seva vida, una novel·la juvenil "embastada" i una novel·la "més ambiciosa" al cap.

NOVEL·LES D'"IDEES"

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A l'hora d'intentar definir la seva inacabable producció, de la qual només ha qualificat de "més ambicioses" algunes novel·les, "aquelles en les quals treballes durant tres o quatre anys i que no et deixen pensar en res més", Simó ha resumit així la seva visió de la ficció: "Cada novel·la té sobretot un tema, una preocupació que pot ser la soledat, la incomunicació o la injustícia, i l'argument és la forma de comunicar aquesta idea, però no és el més important, encara que ha de ser masticable".  

La paisana d'Ovidi Montllor, nascuts tots dos en un Alcoi que imprimeix caràcter, encara que Simó viu a Barcelona des del 1973, ha recordat el seu contacte amb el català literari. "L'únic coneixement del català que es parla a Alcoi era oral, fins que a la Universitat de València vaig ser acollida pel grup de Joan Fuster, amb els braços oberts perquè no tenien cap noia que parlés valencià; allà vaig descobrir que tenia una llengua amb una cultura mil·lenària, em van explicar que existia Ausiàs March, i quan per primera vegada vaig escriure un conte en la llengua en què pensava, em van caure les llàgrimes, una cosa que avui no us podeu imaginar". Una vegada llicenciada en Filosofia i Lletres, Simó es va dedicar inicialment a l'ensenyament, primer a Bunyol i després a Figueres. La seva primera acció en el camp cultural van ser les seves col·laboracions a la revista 'Canigó', que va dirigir del 1972 al 1983.