Michael Fassbender: "Tots els actors mentim a la premsa"

Aparentment, Michael Fassbender (Heidelberg, 1977) roda pel·lícules sense parar: La luz entre los océanos, que acaba d’arribar a la cartellera espanyola, és el cinquè film que estrena a Espanya en poc més d’un any. Dirigida per Derek Cianfrance, la cinta és un intens drama romàntic ple de dilemes morals i traumes psicològics. També és la pel·lícula que va unir l’actor sentimentalment a l’actriu sueca Alicia Vikander.

    

–La història que explica La luz entre los océanos és increïblement dramàtica. ¿Va ser això el que el va atraure?

–Sobretot em va atraure que és la història de persones essencialment decents que prenen alguna decisió equivocada i després han de lidiar amb les conseqüències d’aquesta decisió. El món real està fet d’aquest tipus de gent, i no dividit de forma clara entre bons i dolents. En realitat, tots som capaços tant de les accions més nobles com de les més terribles. Per això m’espanta la facilitat amb què jutgem els altres i ens situem en posicions de superioritat moral. L’ésser humà és molt arrogant. Donem per fet que en situacions extremes nosaltres faríem el més correcte. Però potser no.

–El seu personatge parla poc i tampoc gesticula gaire, és pura contenció. No deu ser fàcil donar vida a algú així.

–No ho és, i això en part és el que em va atraure d’ell. També em va atraure la fortalesa dels seus principis. Crec que tots hauríem d’aspirar a ser fidels a nosaltres mateixos, però l’experiència em diu que d’aquesta mena de gent no n’hi ha gaire. Groucho Marx va dir allò de: «si no li agraden els meus principis, en tinc altres», i aquesta és una actitud molt estesa.

–Durant la seva presentació en la passada Mostra de Venècia, la pel·lícula va ser escridassada per la premsa. ¿L’afecten aquestes reaccions?

–He après a no deixar que ho facin. Em disgusta, és clar, però a aquestes altures no em preocupo per coses que estan fora del meu control. De la mateixa manera, intento no penedir-me de res. Cometo tants errors com el que més, però mortificar-se per això, no només és inútil, sinó que pot arribar a ser addictiu. Qui es passa el dia llepant-se les ferides acaba disfrutant-ho.

–¿Li ha passat alguna vegada?

–Com li passa a tothom. Recordo que al principi de la meva carrera les coses van començar anant-me molt bé i de seguida vaig pensar que seria bufar i fer ampolles. No obstant després em vaig mudar a Los Angeles i vaig estar un parell d’anys pràcticament en blanc. Vaig passar un temps fent-me el màrtir, però ara hi penso i en realitat vaig ser afortunat si em comparo amb tants i tants actors que han complert els 40 i segueixen sense aconseguir més que unes poques setmanes a l’any.

–¿Alguna vegada es va plantejar tirar la tovallola?

–Mai. Sempre he tingut una disciplina molt fèrria, des de nen.

–¿D’on li ve?

–Del meu pare. Sempre va ser molt exigent amb mi. Quan tornava a casa amb les notes, en lloc de felicitar-me per haver tret un 8 en Matemàtiques em renyava per no haver tret un 10. Crec que això em va ensenyar a ser molt perseverant i molt exigent amb mi mateix. De totes maneres, al final un actor sempre està en mans de la gent amb qui treballa, almenys en part. Són ells els que et fan destacar.

–¿I com descriuria el seu treball amb Alicia Vikander a La luz entre los océanos?

–És una actriu d’una fortalesa espectacular. En aquest sentit, en el rodatge em vaig veure sobrepassat per ella. Però, per una altra part, em va donar energia per aixecar-me cada matí per anar a treballar. I des del principi vam tenir molta química. Ens vam recolzar constantment l’un en l’altre, i això és essencial sobretot quan expliques una història tan dura i emocionalment intensa com aquesta.

–¿Com conviu amb el fet que la seva relació amb Alicia Vikander s’hagi convertit en un assumpte de caràcter públic?

–Intento que no sigui un assumpte públic. Hem decidit que no parlarem en públic sobre la nostra relació. Per la meva part, no tinc cap inconvenient a parlar tant com faci falta de la feina d’Alicia, de fins a quin punt és treballadora i de com m’inspira com a actriu. Però no m’interessa entrar en territoris més íntims. És una qüestió de respecte per l’altra persona i per la relació.

Notícies relacionades

Fassbender i Vikander pateixen a Venècia

Més músicai solidaritat que política

–Vostè roda moltes pel·lícules i, per tant, parla sovint amb la premsa. ¿Quina relació hi té?

–He après a dir coses que semblen raonablement intel·ligents, encara que en el fons es tracti d’obvietats. També m’he acostumat a dir alguna mentida als periodistes. Tots els actors mentim a la premsa. I de fet no ens queda cap més remei, perquè ens veiem obligats a parlar molt de nosaltres mateixos i això resulta avorridíssim. Bé, hi ha actors a qui els agrada fer-ho, però ells mateixos. A més, el món és ple de cambrers i paletes i de persones que treballen de manera duríssima, i ningú els pregunta: «¿com ho portes?», com fan amb mi. És una cosa molt estranya.