Vibrant homenatge a Victòria dels Àngels

Doble objectiu complert. Essències, el programa d’homenatge a Victòria dels Àngels per recordar l’últim recital de cara al públic de la mítica soprano celebrat fa 20 anys al TNC i la presentació de l’orquestra que porta el seu nom, acompanyant la seva avantatjada deixebla Ofèlia Sala, va acabar amb tan bones vibracions com havia començat. La Sala Gran va recolzar dissabte passat amb entusiasme una producció impulsada per la fundació de l’artista que compleix 10 anys. Per si això fos poc, en la mateixa vetllada, va veure per primera vegada la llum l’obra Essència, del director de la nova formació, Pedro Pardo.

Molts reptes per complir i no poques dificultats que superar. Entre elles, les que va patir la soprano valenciana, que va mantenir el seu compromís d’interpretar el repertori previst tot i haver-se d’enfrontar a un fort refredat. Sala, amb el rigor i la professionalitat que la caracteritzen, va posar el lirisme i la bellesa de la seva veu al servei de les obres elegides, ben acoblada amb el pulcre control sonor de l’orquestra que en cap moment va sobrepassar el registre d’una artista que es mou còmoda en els camins del delicat intimisme però a la qual no la beneficien les sales de grans dimensions.

El primer manament de la formació de 38  joves músics, tot i que de sobres preparats, que comanden Pardo i l’exquisida concertino Laia Pujolassos, es complia a la perfecció a l’aconseguir que la seva agrupació estigués al servei de la veu. Això més que un èxit és un luxe en els temps que corren. S’ha de perseverar en la idea de fer factible la sostenibilitat del projecte tant en el que es refereix al recolzament a cantants com en la programació de concerts simfonicocorals, com el pròxim Rèquiem de Fauré juntament amb l’Orfeó Lleidatà, a Lleida.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Després d’unes emocionades paraules de Pardo (especialment dedicades a Elena Mora, alma mater de la fundació, i a Xavier Albertí, director del TNC, per la sensibilitat mostrada a l’acollir aquest homenatge), el concert es va iniciar amb la subtil interpretació de les set Cançons amatòries de Granados. Sala va donar una lliçó d’estil, amb una recreació rica en matisos. Va seguir l’estrena de l’obra composta per Pardo d’aire postromàntic, amb elements de tecno i música moderna, que va tenir molt bona acollida.

El verdader homenatge musical a Dels Àngels va arribar amb l’exquisida recreació d’una selecció de deu peces de Chants d’Auvergne, del francès Cantaloube, que la desapareguda soprano va universalitzar amb una gravació de referència. El color i els contrastos de títols com Bailèro, La fiolare i altres van portar ressons de les meravelles vocals de la desapareguda antidiva barcelonina amb la matisada i meticulosa versió de Sala. Un bon remat a una oportuna iniciativa.