Les Kol·lontai, decidint a Barnasants

El grup integrat per Montse Castellà, Sílvia Comes, Meritxell Gené i Ivette Nadal va obrir la 22ª edició del festival amb un recital de reivindicació feminista en el teatre Joventut, de L'Hospitalet

fsp7764

fsp7764 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Missatges rotunds i formes suaus, divendres passat al teatre Joventut, de l’Hospitalet, en una obertura de la 22a edició del Barnasants conjugada en femení i per partida quàdruple per Les Kol·lontai, un col·lectiu d’estrena que agrupa quatre cantautores: Montse Castellà, Sílvia Comes, Meritxell Gené i Ivette Nadal. Veus consagrades a la causa feminista a través d’un ampli repertori d’adaptacions poètiques.

El nom del grup evoca Alexandra Kol·lontai, que després de la revolució russa es va convertir en la primera dona a ocupar un càrrec ministerial en un govern, tal com va recordar Pere Camps, director de Barnasants, en el seu parlament inaugural. Les seves mesures adoptades a favor de la igualtat són un referent ideològic per a aquest festival que, en la seva nova edició, ofereix ni més ni menys que 126 concerts.

REPERTORI COHERENT / Les Kol·lontai encara no disposen de registre gravat, però en poc temps han construït un repertori coherent en què les seves veus brillen per separat i fonent-se en càlides harmonies. Als faristols, poemes d’autores femenines que es van llegir i es van cantar, i esquitxant la nit, els conceptes de transformació, compromís i dret a decidir. Cançons com 'Digues que m’estimes encara que sigui mentida', sobre el text de Montserrat Roig, que Meritxell Gené va entonar amb una veu lluminosa de subtil rerefons tradicional. En aquesta estètica amb vistes al sud va coincidir amb Montse Castellà a 'Lo fandango del compromís', amb sabor de les terres de l’Ebre.

Notícies relacionades

Quatre veus i quatre guitarres amb posada en escena de trobadores folk obertes a pinzellades d’harmònica, melòdica i teclat. Material que podia bascular cap a un pla oníric en 'El petó', text d’Alda Merini musicat per Ivette Nadal. Aquesta cantautora es va manifestar, a Diacrític, «totalment contrària» a les noves normes ortogràfiques catalanes, que suprimeixen la diferència entre el subjecte 'dona' i la tercera persona del verb 'donar'. En un altre registre, hi va haver ritmes de reggae lleuger o de rumba, cas de 'T’estimo quan et sé nua', de Maria-Mercè Marçal, poema que va fer seu Sílvia Comes.

De Comes en van sortir interpretacions fondes a 'Dona en ruïnes', rescat del seu disc 'Faro' (2006), i 'Una cançó per a ningú', amb lletra de Felícia Fuster, en contrast amb el to més agitador de 'Revolució', de Castellà, i d’aquell 'Decidim' que es va alçar com a únic bis. Una cançó en què es van resumir els traços de la nit al voltant del «gran dret que ens defineix com a persones lliures, el dret a decidir», va subratllar Comes. Barnasants en estat pur.