José Sacristán: "Visc el meu millor moment, tinc el privilegi de poder escollir"

A punt de complir 80 anys, el polifacètic José Sacristán torna al Teatre Poliorama de Barcelona amb Muñeca de porcelana, una obra de David Mamet sobre la corrupció i el poder. El seu rol del milionari Mickey Ross, que a Broadway va estrenar Al Pacino, li ha merescut els elogis del representant de l’autor i un regal de l’escriptor: una polsera de plata que porta al canell dret. Estarà sis setmanes en cartell.

¿Algun director li havia regalat una joia abans? Mai. Em va sorprendre molt rebre no tan sols la polsera, sinó la carta tan afectuosa que va enviar des de Califòrnia.

¿Però Mamet l’ha vist interpretar la peça? Ell no, però sí el seu representant, que a l’acabar la funció a Madrid va dir que el que havia vist estava molt més a prop del que pensava l’autor del que s’estava fent a Broadway.

¿Quin ha sigut el principal repte? El gest mecànic de parlar per telèfon sense que ningú et doni peu. El meu personatge parla fins amb sis interlocutors diferents així. Per això vaig anar al primer assaig amb el director Juan Carlos Rubio i amb l’actor Javier Godino, el meu home de confiança a l’obra, amb el meu text sabut. Al Pacino va haver d’endarrerir un mes l’estrena i quan va començar les funcions anava amb un pinganillo. S’han de tenir els reflexos alerta i estar ben espavilat per representar aquesta obra.

Defineixi Mickey Ross. És un regal, un personatge que hem vist a Espanya però que trobes a tot arreu del món: un milionari que està ficat en política. Domina el poder econòmic, el poder polític i el poder moral. Ja és gran i està enamorat d’una noia a qui ha regalat un avió. Espera poder viatjar molt amb ella, però tot se li complica.

El muntatge està triomfant allà on va. ¿La clau? És que és pur teatre en tots els sentits. Més enllà de gimnàstica vocal i corporal, és enriquidor com a ciutadà endinsar-se en aquesta crònica del nostre temps i de les clavegueres del poder que ofereix Mamet en un exercici dramàtic brillant. Ross és miserable i corrupte, però té els seus costats fràgils i tendres. És un subjecte amb el qual convivim actualment. La gent el reconeixerà perquè és el tipus de persona que votem. A més, Mamet no fa proselitisme, retrata la nostra societat: un món on tot s’hi val.

¿Havia fet ja algun Mamet? No. Em van oferir Oleana però no el vaig poder fer. És un autor que m’encanta, però no sé si tornaria a ficar-me en una obra nova perquè tinc moltíssims compromisos. Tinc funcions de Muñeca de porcelana tot aquest any i me l’estan demanant per al següent.

¿Li agradaria fer una altra obra de l’incisiu autor nord-americà? No ho sé. Això de memoritzar, asseure’m a aprofundir en una altra cosa en teatre no ho veig clar. M’ho hauria de pensar, perquè el teatre necessita el seu temps i jo tinc altres coses a fer. Crec que hauria d’afluixar una mica i quedar-me a casa veient pel·lícules.

¿Quins projectes l’esperen? He de rodar Formentera lady, el primer llargmetratge de Pau Durán, un jove realitzador que també és autor del guió. I també m’espera una nova sèrie, Tiempos de guerra, que transcorre en la guerra d’Àfrica als anys 20 del segle passat i és dels mateixos productors de Velvet.

S’ha aprimat 12 quilos, ¿exigències del guió? Res d’això. Em va clavar un toc d’atenció sa majestat la tensió arterial i he hagut de posar en quarantena greixos, sal i altres. M’ha anat molt bé perquè ara em trobo fantàstic. Això m’ha anat la mar de bé.

¿Com valora la política cultural espanyola? Fa segles que la cultura està fotuda a Espanya. Aquí sempre he viscut la cultura com un accident. Sempre hi ha hagut dificultats. Un 40% de la gent reconeix que no ha obert mai un llibre. No podem presumir de ser un país que doni a la cultura el marge suficient. Al contrari. Però no vol dir que la culpa la tinguin els governs de torn, encara que hagin demostrat una sensibilitat nul·la, sobretot els que van posar l’IVA cultural al 21%.

No se sulfuri. ¡Però és que ja som grans! Si l’esquerra hagués sigut una mica més responsable i més crítica amb ella mateixa, no seríem on som ara. La complaença de l’esquerra ha sigut evident.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Més de 60 anys de carrera donen per a molt. ¿El seu millor moment?

–Aquest. Les coses es disfruten més com més passa el temps i ara tinc el privilegi de poder escollir.