Còmics contra els tabús del càncer

A les seves vinyetes hi ha por, ràbia, enuig… dubtes i incerteses, esperança i tendresa… dolor, quimioteràpia, radioteràpia, quiròfans, hospitals i bisturís… i morts i vida. I sarcasme, ironia i humor. Però, sobretot, zero autocompassió (no ajuda gens, asseguren) i zero missatges d’autoajuda. Assumeixen que la malaltia és «una putada», «una mala passada», «mala sort», fugen del dramatisme i donen una lliçó de realisme i sinceritat. Trenquen així una legió de prejudicis i tabús que solen acompanyar el càncer. Són autors com María Hernández Martí, periodista i escriptora canària, que va escriure unes microhistòries que el dibuixant Javi de Castro (Autor Revelació en el passat Saló del Còmic de Barcelona) ha convertit en tebeo: 'Que no, que no me muero' (Modernito Books). Un títol que va ser la seva aïrada resposta a un amic que ja li posava «la mortalla» quan ella li va explicar que tenia càncer de mama: «¡Et trobaré tant a faltar!... ¿No em pensaves donar l’oportunitat d’acomiadar-me de tu?»

Associar càncer amb mort és un dels tòpics habituals que trenquen les veus dels que el vencen. «No sempre mors i amb els avanços mèdics, cada vegada menys. Jo soc aquí per explicar-ho», constata el dibuixant Àlex Santaló (Barcelona, 1977), que, encoratjat per l’escriptor Marc Pastor i debutant com a guionista, va bolcar la seva experiència a '17, vivir, revivir, sobrevivir' (Evolution Comics 2015 / Lektu).

UNA CARTA D'AGRAÏMENT

Amb 17 anys va superar un tumor testicular en estat avançat. 17 anys després li van diagnosticar un altre càncer diferent. «En cap moment vaig voler presentar situacions dramàtiques ni edulcorades. Només vaig voler explicar com ho vaig viure de la forma més real possible i com ho van viure els meus amics i la meva família. És com una carta d’agraïment a ells i als metges, de qui gairebé ningú en parla però que són els que em van salvar la vida», explica avui, ja recuperat.

En el llibre –prologat per l’exblaugrana Eric Abidal, que també va superar un càncer–, Santaló confessa estar «cagat de por» i assumeix que «no hi ha un perquè». Ell s’evadia de la realitat amb la música, el cine i la lectura de còmics i fantasia, moments que en el còmic, concebut en blanc i negre, reflecteix usant el color per mostrar cameos de Batman, Spiderman, la Massa o Alien. «Et dius que li pot passar a qualsevol però et preguntes per què a tu, i podries passar-te setmanes preocupant-te per això. Però l’únic consell que m’atreveixo a donar és que s’ha d’intentar passar el temps el millor possible», assenyala el dibuixant, que recorda que el pitjor d’anar a l’institut eren «les mirades i comentaris de tristesa i condescendència».

"EL 'CONSELLISME' ÉS TERRIBLE"

«De sobte la teva vida està en l’aire, estàs penjat, no pots fer plans –recorda Hernández (Las Palmas, 1970)–. Tots vivim com si la vida fos eterna i estant malalta prens consiència que la mort està aquí. I quan tu mateixa tens por no suportes que la gent es descompongui davant teu. Passes molt de temps consolant els altres. La gent té poc tacte i el consellisme és terrible: menja remolatxa, bicarbonat, aigua de pinya…»

Ella «odia» l’«autoajuda, l’autocompassió, el si tu vols pots, el pensament positiu», perquè creu que genera falses expectatives. Amb el llibre explica la seva «forma d’enfrontar-se a la realitat del càncer» i reivindica «la llibertat de cadascú de portar-ho a la seva manera i afrontar-ho amb sentit de l’humor». Aquesta forma de pensar, que porta als seus relats, va captivar Javi de Castro (Lleó, 1990). «Ella diu això és el que hi ha en els moments durs, amb naturalitat, amb humor negre». Per això, el dibuixant va voler ser «al més fidel possible als textos» i els va enriquir amb la llibertat gràfica amb què va realitzar la seva adaptació, amb solucions diferents per a cadascuna de les 27 minihistòries, protagonitzades per Lupe, personatge rere el qual es parapeta Hernández per agafar una mica de distància.

«El càncer t’uniformitza, però cadascú tenim reaccions emocionals diferents –assenyala l’autora–. I després res és com abans. Jo vaig emmalaltir en plena crisi i vaig tenir problemes econòmics i per tornar a treballar, no puc tenir fills i el tractament hormonal afecta la meva ment. La gent es preocupa per la salut física, però sobren motius per a la depressió».

En aquesta línia desdramatitzada, l’escriptora Isabel Franc (Barcelona, 1955) va firmar el 2010 'Alícia en un món real' (Norma), amb dibuixos de Susana Martín, on narrava la seva experiència amb un càncer de mama. I en aquesta mateixa línia s’emmarca la recent 'Historia de mis tetas' (Reservoir Books), de Jennifer Hayden (Nova York, 1961), que després de superar un tumor i sotmetre’s a una doble mastectomia va descobrir el còmic de Marisa Marchetto 'Cancer vixen' (Ediciones B 2007) i va prendre exemple debutant en la vinyeta amb aquesta mena de memòries desacomplexades on els seus pits són el fil conductor d’una vida en què la seva mare va passar pel mateix que ella i va perdre la seva sogra per un càncer de pulmó.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

   No sols els malalts porten el seu testimoni al còmic. La francesa Marione Fayolle va presentar fa un any 'La ternura de las piedras' (Nórdica), crònica de com ella i la seva família van afrontar el càncer terminal del pare.

Similars enfocaments, francs i realistes, van usar amb altres malalties sofertes per gent pròxima referents del mitjà com el suís Frederik Peeters, que va trencar el tabú del sida en 'Píldoras azules', el francès David B, sobre l'epilèpsia del seu germà a 'Epiléptico', Miguel Gallardo amb l'autisme de la seva filla a 'María i jo', i Paco Roca sobre l'Alzheimer del seu pare a 'Arrugues'.