Emma Vilarasau, una mare en crisi a La Villarroel

Emma Vilarasau ha interpretat personatges molt diferents i complexos al llarg de la seva dilatada carrera, però cap és comparable amb Anne, la protagonista de La mare, qualificada com a comèdia sinistra pel seu autor, el francès Florian Zeller (París, 1979). L’obra, dirigida pel madrileny Andrés Lima, s’estrena avui a La Villarroel tot i que el públic ja l’ha pogut veure en les sessions prèvies que l’equip ha utilitzat per donar els últims retocs al muntatge. Estarà en cartell fins al 17 d’abril; si funciona, la idea és traduir-la al castellà i estrenar-la a Madrid.

La mare mostra una dona descol·locada, intentant trobar el seu lloc en un món on, després que els seus fills hagin marxat de casa, tot s’ensorra al seu voltant. Se sent deprimida i abandonada després d’anys dedicada a la família. Suposa que el seu marit se’n va amb altres i li dol que els seus dos fills, després de volar sols, ni tan sols responguin a les seves trucades. Sola, es va enfonsant cada vegada més i començarà a replantejar-se la seva existència. El retorn a casa del seu fill després d’una ruptura sentimental l’anima temporalment, però ¿i després?

«El que hem intentat en aquest muntatge és entrar al cap d’aquesta dona, com fa el text, i experimentar el caos que està vivint», explica el director. «Podem definir-ho de moltes maneres: crisi momentània, depressió profunda, melancolia, crisi dels 50 o simplement que està enfadada perquè el seu marit l’enganya…», afegeix.

JOC DE MIRALLS

El text és bastant enigmàtic, està estructurat com un joc de realitats paral·leles. «Les escenes es repeteixen en forma de mirall i, en aquesta espècie d’esquizofrènia o duplicitat, un no sap massa bé si tot el que hi passa és fruit de la ment d’una mare deprimida o si les intervencions dels personatges que l’envolten són reals», detalla. I afegeix: «Poden existir o no, en molts moments ho podem dubtar, però sí que sabem que es barrallen, s’odien, senten amor un per l’altre i s’estimen».

Lima situa l’acció en un escenari neutre i amb dos finestrals exactament iguals per contribuir a desdibuixar els conceptes d’espai i temps. «És una obra que va directa a l’emoció d’aquest caos brutal que és el cap d’aquesta mare», afirma.   

Ells són el seu marit (Pep Pla, en el seu retorn a les taules després de 10 anys inactiu des que va assumir la gestió del Festival TNT de Terrassa), el seu fill (Òscar Castellví) i la resta de dones de l’obra, totes interpretades per Ester Cort. Ella és la nòvia del fill, l’amant del pare, la infermera que cuida la protagonista i qualsevol altra dona imaginada per Anne. 

Per Vilarasau el seu és «un personatge amb moltes cares». A l’estar escrit des de dins de la ment de la mare, dona molt de joc. «El cap no té aquest filtre moral o d’educació que hem rebut. I quan el cap és lliure és imaginatiu, lluminós, enginyós, divertit, cruel, pervers, amoral. El meu personatge passa per tots aquests llocs».

L’obra no només parla de les relacions maternofilials, també dels conflictes en les relacions de parella de llarga durada. «És una dona a qui la realitat objectiva li canvia i s’ha de recol·locar al món, però no troba el seu lloc i entra en crisi», detalla l’actriu.

Per Lima, encara que pugui semblar un exercici psicoanalític, aquesta obra va directa al cor. «El públic se sentirà molt identificat pel que hi veu perquè, encara que parla de coses doloroses, és una obra molt juganera». I la recomana especialment a qualsevol que travessi una situació tan desesperada com la de la protagonista del títol i estigui a punt d’engegar-ho tot a rodar. Com escriu en el programa de mà: «En ocasions, el teatre és un bàlsam per al dolor, per a la melancolia».

TRENCACLOSQUES EMOCIONAL

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

De Zeller fins ara s’ha vist aquesta temporada a Barcelona El padre, un muntatge sobre l’Alzheimer protagonitzat per un magnífic Héctor Alterio al Romea. La mare també té una mica de l’humor negre d’aquella peça, però planteja un altre tipus de trencaclosques emocional. El director destaca la contemporaneïtat de la dramatúrgia. «Es nota que Zeller és un intel·lectual que sap molt bé qui són Beckett, Pinter, Müller, els postdramàtics, i trenca l’estructura dramàtica igual que ella es va trencant durant la funció». 

Per un costat, hi ha «la línia temporal i direccional d’ella i les seves crisis i com van a més a mesura que augmenta la seva angoixa, la seva ingesta de pastilles i d’alcohol». I, per un altre, mostra com ho viu ella. «Mai sabrem si tot el que va passar és veritat o mentida, igual que mai sabrem si la nostra vida és un somni». Tot són peces d’un enorme trencaclosques que cadascú haurà d’organitzar i interpretar.