Raúl Arévalo, cineasta 'cañí'

Raúl Arévalo (Madrid, 1979) havia aconseguit una gran gesta: deixar de fumar. Hi va tornar fa dos mesos i mig. Qüestió de nervis, festivals i premis. La nicotina és l'única cosa dolenta que li ha portat 'Tarde para la ira', el impressionant debut en la direcció amb el qual l'actor entra de ple dret en el reduït grup dels cineastes a tenir en compte. Això és una cosa que ja sabien els seus pares, quan amb 11 anys va agafar una càmera, un pot de tomàquet per simular sang i va rodar a casa seva un curt, 'Superagente 000', amb la seva germana, el seu cosí i un veí com a protagonistes. 27 anys després, els membres de l'Acadèmia del Cine s'han posat als seus peus, concedint-li el premi més noble de la indústria espanyola: el Goya a la millor pel·lícula.

Arévalo segueix tenint molt present el seu jo nen, un xaval que va créixer entre el col·legi i el bar a Chamberí que regenten els seus pares. Un xaval que es passava els estius en un poble de Segòvia, Martín Muñoz de las Posadas, “el millor poble del món”. Nascut a Móstoles (el sud obrer de Madrid) Arévalo té esperit 'cañí'. Almodóvar -amb qui va treballar a 'Los amantes pasajeros'- sempre li diu que és molt “lolailo”. Aquesta vena castissa està reflectida a 'Tarde para la ira', protagonitzada no només per actors brillants (Antonio de la Torre, Manolo Solo…), sinó per bars greixosos i pobles amb solera. “Si vols explicar una història, parla del que coneixes”, afirma una màxima del cine. Arévalo és intel·ligent i així ho ha fet. Se n'ha anat al seu terreny.

'LA VIDA INESPERADA'

El triomfador dels Goya (més ben dit, un dels dos triomfadors, perquè 'Un monstre em ve a veure', de J. A. Bayona, va arrasar amb 9 'cabezones', entre els quals el de millor director), ara és un actor respectat i un prometedor director. Però quan va escriure el guió de 'Tarde para la ira' (ja fa bastants anys) no era res d'això. Era un actor. I prou.

Daniel Sánchez Arévalo el va descobrir per a 'AzulOscuroCasiNegro' i després va comptar amb ell per a 'La gran família española' i 'Gordos'. La televisió també el va fitxar: 'Amb el culo al aire', 'El tiempo entre costuras'… Però la seva gran oportunitat va venir en el rodatge de 'La vida inesperada' (2013), pel·lícula produïda per Beatriz Bodegas. A ella li va comentar que tenia un guió al calaix i que, de moment, cap tele privada el volia recolzar econòmicament. Bodegas -que va muntar pel seu compte La Canica Films després d'anys de feina a Sogecable i Warner- se'l va llegir un diumenge a la tarda, després de fregar tots els plats del dinar. Ho va fer d'una tirada i va pensar que tenia entre les mans una gran pel·lícula. Productora i director van començar a treballar. Ell, a pensar en el rodatge. I ella, a demanar diners als bancs i a TVE per tirar endavant la pel·lícula. Va hipotecar casa seva. Li va tremolar el pols, però va decidir anar a totes. 

'LA ISLA MÍNIMA'

Mentrestant, i de forma paral·lela, Arévalo va aconseguir una altra gran gesta: que Alberto Rodríguez comptés amb ell per a 'La isla mínima', perfecte 'thriller' que va arrasar als Goya del 2015 (10 'cabezones') i li va donar l'oportunitat de demostrar la seva potent vena dramàtica. En els descansos del rodatge de 'La isla mínima', Arévalo no deixava de donar la llauna amb 'Tarde para la ira', explicant totes les coses que tenia en la ment. I això que el 'thriller' de Rodríguez va ser dur. Rodat als aiguamolls del Guadalquivir, en un terreny fangós, amb marees, allunyadíssim de tot, amb temperatures extremes i amb un exèrcit de mosquits (entre altres animals). Arévalo va tenir més d'un dolor físic, tractat amb extrema delicadesa per la seva companya de repartiment, Nerea Barros, que a més d'actriu és llicenciada en Infermeria.

TAQUILLA TÈBIA

Notícies relacionades

Raúl Arévalo: "He volgut ser brutal però sense acarnissar-me"

Uns Goya entre el 'thriller' i el drama

Una vegada feta realitat, 'Tarde para la ira' va ser seleccionada al festival de Venècia. L'equip va tenir la primera alegria al veure la reacció del públic. Després va venir l'estrena a Espanya i les benediccions de la crítica. La taquilla ha sigut injusta. Entre còpies i publicitat, la pel·lícula ha costat dos milions d'euros. Recaptar poc més d'un milió fa que els comptes no surtin. Bodegas, malgrat tot, està pletòrica. La cinta, que està disponible a filmin.es, torna ara a les sales aprofitant l'empenta dels Goya. La segona vida comercial potser donarà ales econòmiques a un film que les necessita com l'aire. Bodegas, de moment, no ha vist ni un euro de benefici i Arévalo només ha cobrat una part del seu sou. Tots dos, malgrat tot, estan pletòrics. Van guanyar els Forqué, els Feroz i ara, els Goya: millor pel·lícula, millor director novell, millor guió original (escrit amb el psicòleg David Pulido) i millor actor de repartiment (Manolo Solo).

Vestit de Dior (ell) i amb un elegant disseny vaporós realitzat per a l'ocasió pel responsable de vestuari de 'Tarde para la ira' (ella), tots dos van ser els reis de la nit. Quina manera més bonica de celebrar l'aniversari de Bodegas, que, coqueta, no va revelar públicament la seva edat. Una pista: no aparenta els anys que té. Ni de lluny.