Sixena exhibeix les seves carències

Els béns del MNAC que al juliol van tornar per ordre judicial al monestir de Sixena ja es poden veure al cenobi. El nou museu va obrir fa una setmana. Així que dissabte tocava anar-lo a veure. Dit i fet. Onze del matí, plovisquejant i a Sixena. Hi havia gent. Perquè hi ha expectació entre els aragonesos per veure els objectes. Se suposa que s’exposen tots, ni un més ni un menys dels 51 lots restituïts provisionalment. Doncs no. El primer disgust. A la vista només hi ha quatre fragments de pintura mural dels 22 entregats. Només un amb etiqueta. I un altre, unes ales antigament situades en un intradós de l’església, penjat al revés. Al costat d’aquest fragment es van fotografiar totes les autoritats el dia de la inauguració. Anem bé. Però no hi ha rastre de la Santa Caterina de què s’ha parlat tant de la nau de l’església ni dels cinc apòstols del refectori. Aquests descansen a les pintes situades darrere de les pintures que sí que s’exhibeixen. Però, a diferència d’aquestes, no es poden disfrutar. Les pintes no es mouen. Podrien, però no.

 

D’acord, tot i així són més objectes dels que es veien a Barcelona, que eren zero. I, la veritat, poder veure la magnífica porta prioral de fusta policromada del segle XIII val la pena. Sens dubte. Llàstima de la immensa torre d’aire condicionat que llueix a un metre de distància. No només l’espatlla –ho fa i molt–, sinó que posa la seva integritat en perill. I escandalitza més d’un expert: «És per enviar-hi la policia». Doncs això, rebre un raig d’aire calent de forma directa i pròxima sense control del flux ni redistribució ni uniformitat no sembla la millor de les mesures preventives per conservar la porta. Com tampoc ho és el terra natural, amb sorra i pedretes, que recorre tot el perímetre de la sala. «Un museu és com un quiròfan. No pot tenir elements que generen partícules en suspensió, en aquest cas, de pols. I la sorra, per poca que n’hi hagi, crea pols que s’escampa». Lleig. «Tot ha d’estar absolutament controlat. ¿T’imagines un quiròfan amb terra pels costats?», continuen els experts. Doncs no, la veritat.

Materials barrejats

Com tampoc és imaginable un museu sense accés per a gent amb problemes de mobilitat. I aquí gairebé s’ha de ser atleta per baixar l’estructura de fusta que salva els més de dos metres que separen la porta de terra. I que un ha de baixar en silenci. Hi ha clausura. I en el cas de dissabte, també aigua. Perquè plovia i l’entrada a l’antic dormitori de les monges, ara museu, dona directament a l’exterior. Ni rastre d’un espai preparat per a l’espera. Peccata minuta comparat amb el que es veu a les vitrines interiors. A les plenes, perquè altres estan buides a l’espera dels béns pendents de devolució. Cavitat que dona un aire molt desangelat. Gairebé trist. Així, als aparadors ocupats comparteixen espai objectes de metall, tèxtils i papers. Cras error. Cada material necessita el seu propi sistema de conservació. En cas contrari «la degradació pot accelerar-se». I, encara més, les peces descansen directament sobre els prestatges sense cap material neutre pel mig que les protegeixi. També hi ha fragments de ceràmica, però costa apreciar-los. Reposen a l’últim prestatge i o s’és Pau Gasol o no es veuen per molta llum que els enfoqui. I n’hi ha. Uns potents focus il·luminen les peces durant la visita. Després s’apaguen però «la llum és acumulativa i l’abús de lux [unitat de mesurament de la il·luminació] va fent la seva feina», que no és positiva, és clar. Paraula d’expert.

Claustre ruïnós

Notícies relacionades

Repintant Sixena

Barcelona, capital de la innovació social

Això és tot al dormitori. No hi ha més. I aquí ve un altre disgust: no es pot veure l’anomenada palmera de Sixena. Aquest és l’efecte que fa la unió de diversos arcs del sostre en un mateix punt. Està a uns metres del museu, a la mateixa nau, però una paret de fusta hi barra el pas. Una pena. Així que toca continuar en direcció a la sala capitular. S’hi arriba a través del claustre. I això sí que és desolació: dir que està ruïnós i abandonat és poc. Se suposa que el seu estat és fruit dels continuats intents per drenar-lo. S’inunda, que per alguna cosa el monestir està a sobre de terreny pantanós. Una evidència que no dona cap tranquil·litat si es pensa que si les pintures capitulars tornen, s’instal·laran a pocs metres. Tampoc dona gaire tranquil·litat veure formigó a la sala: un atemptat en tota regla contra els murals. De la climatització, poca cosa a dir. No existeix, com va destapar El País divendres passat.

La visita s’acaba. I el guia sí que mereix una ovació. Explicacions clares i gens tendencioses. Ni cap a un costat ni cap a l’altre. I a preguntes capcioses, respostes mesurades. Professionalitat. És d’agrair.