Recordant Karl Valentin

A un alemany no cal explicar-li qui és Karl Valentin, el pallasso cabareter, l’home del teatre popular, cara de goma, un «acudit amb potes» segons Bertolt Brecht. Seria com explicar-li a un italià qui és Totó. Però aquí cal dir que mentre a la República de Weimar, entre les dues guerres mundials, es creaven monstres expressionistes i s’incubava l’ou de la serp del nazisme, Valentin, prim, primíssim, perfil de caricatura, es dedicava a fer riure els habitants de Munic (sí, la mateixa ciutat en què Adolf Hitler encunyaria el seu poder) als cafès.

Ara Tangarog Teatre, sota la direcció de la també actriu Lluïsa Mallol, recupera un grapat de peces curtes del còmic sota el títol Oques cretines, pur absurd i una oportunitat per conèixer el seu treball, que és fàcil situar en el nostre imaginari amb Liza Minelli i Joel Gray a Cabaret, mentre de fons sona un ominós Tomorrow belongs to me.

Tres actors, Josep Maria Mas (amb una silueta semblant a la de Valentin), Ferran Castells i Blanca Pàmpols, sobre un paviment escacat a la minúscula sala Fregoli de La Seca Espai Brossa, encarnen els diferents personatges de les 12 peces curtes i una cançó, encara que Castells i Pàmpols es reserven la funció de mestres de cerimònies mentre Mas és el pallasso «a qui li passen coses».

El muntatge comença amb un monòleg que, tot i que està escrit als anys 20, està de plena actualitat: 'Per què els teatres són buits. El teatre obligatori', irònica declaració d’intencions que advoca, humorísticament, per la imposició estatal de les obres teatrals. «Les obres de Valentin s’acostumen a treballar molt a les escoles de teatre perquè són breus, molt absurdes, molt divertides, i deixen una gran llibertat a la interpretació. Pots imaginar qualsevol cosa amb aquests personatges, el que importa més en ells és el llenguatge», explica Mallol, que es va formar interpretant les peces de l’autor a l’Institut del Teatre.

PARLAR PER PARLAR

El llenguatge és una de les claus que Feliu Formosa, traductor d’una obra carregada de jocs de paraules, ha definit com «parlant no s’entén la gent». I és que a les obres de Valentin, com en el cas de Totó o de Cantiflas, parlar no significa exactament comunicar-se sinó més aviat embolicar-ho tot, parlar i parlar sense dir res. «Aquestes obres es representaven amb la propaganda feixista de fons i és inevitable pensar en els dobles sentits de les paraules en boca dels polítics, cosa que en aquests temps de postveritat i de fets alternatius està de plena vigència».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Brecht estimava profundament el teatre de Valentin, que definia com una de les «figures intel·lectuals més penetrants» de la seva època. Però al còmic, home del poble, segur que el terme intel·lectual li devia produir una erupció, malgrat que involuntàriament va obrir la porta de la modernitat perquè Beckett o Ionesco hi passessin. Aquestes lectures es poden fer però Mallol s’estima més parlar d’«una tonteria que fa riure molt», una definició que a segur a Valentin li agradaria molt.