'Moonlight': sota la llum de la lluna

En aquesta espècie de resurrecció del cine afroamericà (hi va haver una onada pletòrica de directors nord-americans de raça negra en els primers anys 90 liderada per Spike Lee, Charles Burnett, John Singleton i Charles Lane) destaca especialment un títol com 'Moonlight'.

  

 És una de les poques pel·lícules sobre la situació dels afroamericans en què s’eludeix completament la imatge de l’«altre», és a dir, el blanc, de manera que no hi ha conflicte racial i es pot aprofundir en molts altres problemes que afecten la comunitat de raça negra. Els mateixos que es pot trobar algú de raça blanca: 'bullying' a l’escola, família desestructurada, drogues i identitat sexual.

    

El títol de la pel·lícula al·ludeix a una apreciació que dona un dels personatges: sota la llum de la lluna els nois negres semblen blaus. Blau o negre, blanc o gris. Els problemes són els mateixos, mostrats amb una extrema i despullada contenció a través de tres capítols que corresponen a tres èpoques en la vida del protagonista: la infància, la joventut i l’edat adulta.

    

L’homosexualitat oculta té un gran pes en els afectes (i desafectes) que desenvolupa el personatge. Així com les drogues. La mare de Chiron, el protagonista, és addicta al crac. El nen entaula una relació amb un traficant que li agafa afecte i acaba protegint-lo. La mare s’encara amb ell i li diu: «Criaràs el meu fill si ets tu qui em ven el crac». Veritats com el puny.

Notícies relacionades

Barry Jenkins: "La meva mare també era addicta al crac"

Negre, petit, marica, pobre: les etiquetes que fan mal a 'Moonlight'

    

El film afronta cada conflicte sense cap estridència, amb un to que bascula entre el realisme documentali el drama íntim. La tercera part, amb el retrobament amb el primer noi al qual va besar, és magnífica. 'Moonlight' mostra sense aixecar la veu. Pura realitat.