Barry Jenkins: "La meva mare també era addicta al crac"

En la seva primera pel·lícula, 'Medicine for melancholy' (2008), el guionista i director de cine Barry Jenkins va demostrar una rara habilitat per comunicar emocions a través d’imatges, recordant a l’espectador que amb poca cosa es pot aconseguir molt. Fins fa pocs mesos la seva obra va estar fora del radar del públic i la crítica però tot va canviar el setembre passat quan 'Moonlight' es va presentar al festival de Telluride. Des d’aleshores, la cinta s’ha passejat per diversos festivals internacionals, recollint elogis i premis, fins a recalar a Hollywood, on l’Associació de la Premsa Estrangera li va atorgar el Globus d’Or a la millor pel·lícula en la categoria de drama. Ara el film, nominat a vuit premis Oscar, arriba a les nostres pantalles.

–¿Quina és la gènesi d’aquesta història?

–Tot va començar amb la història que va escriure Tarell McCraney sobre la seva experiència de créixer al barri de Liberty City, a Miami, on vaig créixer jo també. Tarell el va escriure el 2003, com a exercici d’escriptura que es requeria per matricular-se a l’escola d’Art Dramàtic de la Universitat de Yale, però al final no en va fer res. Deu anys més tard, a través d’una amiga, el guió va caure a les meves mans i encara que la història estava basada en la seva experiència, jo m’hi vaig sentir molt identificat perquè les meves circumstàncies de vida en aquella època eren molt semblants a les de Tarell. Irònicament, tots dos vam créixer al mateix barri però no vam arribar a conèixer-nos fins fa pocs anys.

–¿Què va suposar per a vostè dirigir la pel·lícula? 

–Va ser una cosa molt visceral, com furgar en una ferida oberta. Al principi no vaig voler fer-la perquè em va semblar molt personal, molt pròxima a la meva experiència, però és completament la història de Tarell, encara que a mi m’afecta directament, perquè encara que jo no soc gai ni vaig patir el 'bullying' que va patir ell, si que vaig viure l’horror i la inestabilitat que es vivia en aquell barri als anys 80 on el crac regnava als nostres carrers i a les nostres cases. La mare de Tarell i la meva eren addictes al crac. La seva mare va morir fa anys, la meva mare va aconseguir sortir de la droga, encara que n’hi han quedat seqüeles.

–¿Ha vist la seva mare la pel·lícula?

–Encara no. Vaig organitzar una projecció especial al barri per a ella, la família i els amics. Tots van anar a veure-la menys la meva mare, que al principi va dir que sí i després es va negar a veure-la, però no va posar cap objecció que jo dirigís la pel·lícula.

–¿Com va reaccionar la comunitat de Liberty City?

–Han reaccionat com si la pel·lícula fos seva. De fet, la primera veu que s’hi sent no és la d’un dels actors sinó la d’un xaval que es va presentar al càsting general que vam fer al centre social de Liberty Square. Quan veuen que dos nois que van sortir d’aquell barri han aconseguit guanyar un Globus d’Or i obtenir vuit nominacions a l’Oscar se senten totalment integrats en aquest procés, és com si els ho haguessin donat a ells. Espero que això serveixi per animar més nois del barri a seguir els nostres passos.

–¿I la de la resta del món on s’ha projectat la pel·lícula?

–Per a la meva sorpresa, ha sigut impressionantment positiva en tots els llocs on s’ha estrenat, tant fora com dins de les nostres fronteres. He de dir que sempre que he estrenat una pel·lícula he hagut de treballar durament per convèncer la gent que vagi a veure-la, inclosos els meus amics, però aquesta vegada ha sigut molt diferent.  En el festival de Londres vam tenir 700 persones aplaudint, dretes, al final de la pel·lícula. Hi va haver gent que em va abraçar amb llàgrimes als ulls perquè acabaven de veure una cosa amb la qual d’una manera o d’una altra se sentien identificats, perquè tenien amics o germans o una mare que estaven passant per aquelles mateixes circumstàncies. 

-¿Com va aconseguir sortir de l'ambient de Liberty City, no veure's afectat per la droga i arribar on ha arribat?                                                                                                     -Encara que visqués en aquell ambient i la meva mare fos drogoaddicta hi va haver persones en aquella comunitat i al meu col·legi que es van preocupar de la meva educació, de motivar-me a llegir, a aprendre altres coses i mantenir-me apartat de les drogues. Vaig aconseguir acabar el col·legi i entrar a l'escola de cine de la Universitat de Florida, que no és de les més conegudes. Ho vaig fer, no perquè m'interessés el cine sinó perquè estava dins de l'estadi de futbol, soc un fanàtic del futbol. Un dia que anava a veure un partit vaig veure el cartell d'Escola de Cine i em vaig dir: “Provaré què és això del cine” (riu).

Notícies relacionades

'Moonlight': sota la llum de la lluna

Negre, petit, marica, pobre: les etiquetes que fan mal a 'Moonlight'

I ja no ho va deixar. 

-Vaig començar treballant amb càmeres de Súper 16 i de seguida em vaig adonar que no ho feia malament, vaig abandonar la universitat durant un any i em vaig dedicar a veure molt cine, sobretot francès, com el de Claire Denis, que és el meu director favorit, i Jean-Luc Godard, i cine asiàtic com el de Wong Kar Wai i Hou Hisao-Hsien. Vaig llegir moltes revistes especialitzades en cinematografia i vaig fer classes de fotografia. Després vaig tornar a l'escola de cine i vaig fer un curt sobre una parella d'àrabs americans que treballaven en el torn de nit d'una bugaderia en els dies posteriors als atacs de les Torres Bessones. Vaig pensar que els sentiments d'un negre marginat del sud dels Estats Units podrien ser comparables als sentiments d'una parella àrab americana que viu a l'Amèrica de l'11 de Setembre. Es va rodar en àrab, francès i anglès i va agradar molt a tot arreu on es va projectar. Això va canviar la meva vida, avui no estaria assegut aquí concedint entrevistes si no hagués sigut per aquell curt.