Quico i Maria del Mar, la química de la diferència

Quico Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet, dues veus tan definides i a la vegada tan compatibles, amb tantes distàncies com punts de trobada. Les complicitats ja van quedar rubricades una vegada, fa 38 anys, en aquells recitals titulats Per Corpus al Romea, després plasmats en el disc Quico-Maria del Mar, i van ressorgir amb força aquest divendres al Teatre Joventut, dins del festival Barnasants.

    Un concert concebut com a sessió compacta, amb músics d’ell i d’ella, cinc, establint uns fonaments rics en què es distingien traços estètics dels dos mons. Bastant blues per part de Pi de la Serra, amb aquest Hey hey baby, del seu admirat Big Bill Broonzy, que va obrir la nit camí de la primera cita al disc del 1979, la veloç Repoblació forestal, un tren en marxa al qual es va enfilar amb plaer Bonet.

    Va ser un anar i venir de cançons compartides amb canviants graus d’implicació. A Suau va prendre Pi de la Serra la veu cantant, acompanyat per l’harmònica de Joan Pau Cumellas, i a Cultura s’hi va sumar Bonet reclamant «¡mesura!» una vegada i una altra en el seu atabalat recorregut. Ella es va alçar després entre l’encantament de No voldria res més ara i les dues veus es van fondre en la broma màgica de Nocturna. Composicions, com Cançó de l’atzar i L’amor tot s’ho val (Stevie Wonder), poc citades als escenaris al llarg dels anys i que van desprendre la brillantor antiga de les relíquies conservades en cotó fluix. Amb subtils retocs: Petita festa va pujar de tempo i va reforçar els seus matisos country.

ASPROR I SUAVITAT

Van entrar en escena Blues en sol, de Guillem d’Efak, i Una tarda qualsevol, de Pi de la Serra, que va cantar Bonet per primera vegada en un escenari, complementant-se amb els moments més cèlebres de la seva aliança original, el Jim que va més enllà de Billie Holiday i la dramàtica És fa llarg esperar. «La va escriure Pau Riba, encara que crec que jo l’he cantat més que ell», va recordar la cantant mallorquina.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    Aspror i suavitat, el toc de brusquedat imprevisible d’ell i la dolça severitat d’ella, complementant-se i anant al territori de l’altre. Així va ser a M’agrada el blues, amb solos d’Amadeu Casas i Dani Espasa, que va obrir el moment dels bisos entre mencions a les alcaldesses presents entre el públic, la de Barcelona, Ada Colau, i la de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín. Van tancar la nit dos cants aïrats, Què volen aquesta gent? i Si els 

fills de puta volessin no veuríem mai el sol. Sempre és bonic cantar cançons que conservin la seva vigència.