Javier Cercas s'enfronta al passat franquista de la seva família en el seu últim llibre, "bel·licosament antibel·licista"

Javier Cercas tanca, amb la publicació d’El monarca de las sombras (Literatura Random House), un ampli cicle sobre la memòria històrica que va començar amb Soldats de Salamina i va continuar amb Anatomia d’un instant i El impostor. En un llibre que ha definit com a «bel·licosament antibel·licista», Cercas s’atreveix finalment a enfrontar-se al passat franquista de la seva família, amb la figura central, que no única, de Manuel Mena, un oncle de la seva mare que es va allistar en una bandera de la Falange, va combatre com a alferes provisional amb els tiradors d’Ifni i va morir quan tenia 19 anys durant la batalla de l’Ebre. «És una història que porto al cap des que tinc ús de raó», revela.

–El llibre té un vincle amb Soldats de Salamina.

–És complementari. Allà hi havia una reivindicació, política, moral, del passat republicà. En aquest cas hi ha una assumpció del meu passat; vinc d’on vinc, com tanta gent d’aquest país. No pots ignorar aquest passat, perquè ignorar-lo és viure-hi de manera inconscient. Quan la gent diu que deixem enrere el passat i mirem cap endavant, això és un error total. Sobretot amb el passat que forma part del present. La transició, si va sortir més o menys bé, com pensem les persones normals, si vam optar per no matar-nos i construir una democràcia fràgil i insuficient, va ser perquè el passat era sempre present. Això que es diu del pacte de l’oblit no és cert. Hi va haver un pacte per no utilitzar políticament el passat bèl·lic.

–Aquell «sobretot que allò no torni a passar» no era oblit, tenia molt present el passat...

–Això no és oblit. Des de Suárez i Carrillo fins al meu pare i la meva mare, tots tenien el passat present. Que això no podia tornar a passar.

–Diu que totes les famílies tenen una ombra del passat, alguna cosa que no miren. Vostè ho va fer, ¿però per què li ha costat tants anys?

–Jo no sabia el que havia passat, encara que això formava part de mi. Jo no sabia ni que el meu avi havia sigut el primer alcalde franquista, ni que després de la guerra no va voler que la família tingués res a veure amb la Falange. Només que havia sigut de la Falange. Jo tenia dues opcions, que això es mantingués en l’ombra o il·luminar-ho fins on fos possible. I és el que vaig decidir fer. Imagini’s que m’hagués trobat una atrocitat, encara que el que he trobat al final no era tan greu. És clar que em feia vergonya, perquè era assumir el meu pitjor passat. He volgut entendre d’on vinc, que és el contrari que justificar, perquè l’única manera de combatre el mal és entenent-lo.

–No havia escrit mai sobre el poble del qual va marxar quan tenia amb prou feines quatre anys, Ibahernando, a Càceres. Em crida l’atenció que també digui que li feia vergonya.

–És que és veritat, aquest és un altre subtema del llibre. L’emigració és una de les capes de la novel·la, i l’encarna la meva mare, que de fet no va marxar mai del tot d’aquell poble malgrat que vivia a Girona. A mi em feia vergonya ser d’un poble pobre, endarrerit, quan era un noi. Catalunya era una altra cosa, era rica, era culta... Sí, no era només una vergonya política, era una vergonya d’origen. I fins ara jo no havia sigut capaç de pair literàriament una cosa tan important per a mi.

–La casa del poble hi continua sent. Què se n’haurà de fer quan la seva mare falti.

–Exactament. Es podria haver titulat La casa. És l’herència. Aquest llibre parla de l’herència de la guerra civil i de l’herència en general, la casa dels nostres avantpassats. Jo soc els meus avantpassats, igual que el meu fill serà el que jo soc. Aquest és el final del llibre. No morim del tot, sobrevivim en els nostres descendents, igual que els nostres avantpassats sobreviuen en nosaltres. Perquè som fets de matèria que no es destrueix...

–I de record. Perquè la mort és l’oblit.

–I de record, sí. Aquest era el tema del llibre Soldats de Salamina. Aquí és més bèstia encara: no ens morim. Jo estic fet del meu pare, i vostè del seu. I no som culpables del que van fer els nostres avantpassats, però sí que en som responsables.

–Vostè no condemna moralment el seu oncle que va marxar al front. Però sí que condemna els interessos als quals servia.

–¿Qui ha fet sempre la guerra? Els xavals. ¿Qui els envia a la guerra? Els adults. És així. Els creadors dels discursos. És el que va fer Sánchez Mazas. Per això aquesta frase de Slavoj Zizek que diu que al darrere de tot genocidi hi ha un poeta. Al darrere de tota guerra, també. La gent que té les paraules i les utilitza per incendiar els ànims. Qui va crear una retòrica èpica, sentimental, inflamada, van ser poetes.

–¿Què s’ha de fer amb la memòria?

–És vital. Sense la memòria no podem viure. Però no es pot sacralitzar. Tot ha d’estar subjecte a la critica, perquè si no, renunciem a la veritat. Aquest va ser el cas d’Enric Marco. Com que era un testimoni, ningú posava en dubte el que deia. Però s’havia de fer. Perquè la memòria no és infal·lible. La memòria és individual, i és rebel, i és subjectiva, i és parcial, i així ha de ser, no pot ser esterilitzada. Hem d’utilitzar la història, la memòria i la literatura perquè el passat sempre estigui present. Sobretot el pitjor. Que no l’obviem, però que tampoc l’edulcorem, o l’utilitzem políticament per als nostres interessos actuals.

–A Ibahernando encara existeix el carrer de l’alferes Manuel Mena. ¿Què se n’hauria de fer?

–Quan es va promulgar la llei de la memòria històrica es va començar a parlar d’eliminar el carrer. Les meves germanes ho van dir a la meva mare, tement la seva reacció. La meva mare va respondre: «El que no entenc és com és que no el van treure fa anys». Això ho diu tot. El problema aquí és que la dreta no ha tallat, no ha condemnat el franquisme. Condemnar-lo com tothom ha condemnat ETA. Això és el primer. ¿D’on venim? Del franquisme. ¿Era un error? Sí, i s’ha de condemnar de manera radical. ¿Tots els que s’hi van apuntar eren uns assassins fills de puta? No necessàriament. Hi va haver gent que de bona fe es va equivocar. No és necessari carregar-s’ho tot. ¿Hi ha d’haver una carrer del Caudillo? No. ¿Hem d’eliminar el de Jardiel Poncela? No. No hem d’acabar amb una caça de bruixes com la de Polònia. Però hi ha d’haver un tall. El Rei hauria d’haver condemnat el franquisme. I ha fet coses, com homenatjar els de La Nou, perquè alerta, no és tonto.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–El monarca de las sombras del títol és l’Aquil·les de l’El monarca de las sombrasOdissea, 

–De vegades, quan era jove, em preguntava si aquest model d’heroi era per a ella l’ideal vital, i la meva conjectura és que estava dient el contrari. Que aquell noi s’havia equivocat. Que no era un model que calia seguir sinó que calia evitar. Una altra vegada el «que això no torni a passar». Que és millor envellir que tenir una mort bonica. Al final, la més bel·licosament antibel·licista és la meva mare. I això jo no ho entenia.