Lobezno es queda sense urpes

Encara que l’hàbitat natural de les pel·lícules dels estudis Marvel no són els festivals, sinó les multisales, la presència a la Berlinale de 'Logan', tercera entrega de la saga de Lobezno, es justifica perquè, per un costat, ha permès al certamen portar Hugh Jackman i, per l’altre, es tracta d’una història de superherois, sí, però diferent.

El problema és que vol ser tan diferent que fa cas omís de la seva raó mateixa d’existir. Perquè, si bé és cine de superherois –una etiqueta per si mateixa excloent–, es nega a oferir als fans del gènere el que demanen. Les seves escenes d’acció són poquíssimes i tedioses, els seus efectes visuals són un nyap, la seva filiació és el tipus d’intriga criminal que al seu dia podria haver dirigit Clint Eastwood si Clint Eastwood baixés de l’hort. És la història d’un home castigat per dimonis que, acompanyat de la seva família, fuig del seu passat i dels dolents i a qui de tant en tant li creixen ganivets entre els dits. Però, abans que això, és una pel·lícula tremendament avorrida.

UN HOME I UNA DONA

Pel que fa a les pel·lícules a concurs, el certamen ha rebut un director que per a la Berlinale és un il·lustre, tot i que aquesta és només la seva segona visita: el romanès Cãlin Peter Netzer, que el 2013 va guanyar aquí l’Os d’Or gràcies a Madre e hijo i la nova cinta del qual torna a estar protagonitzada per un duo, encara que aquesta vegada unit no per la sang, sinó per l’amor, per dir-ho d’alguna manera. 'Ana, mon amour' és un retrat d’aquest invent conegut com 'parella', un invent, demostra Netzer, essencialment fallit.

Plantejada no com una narració cronològica, sinó com una col·lecció de moments desordenats en el temps, la pel·lícula contempla amb ull de falcó els sistemes de control i dependència que es generen entre cònjuges i que tenen conseqüències devastadores per a les dues parts, els sacrificis que es tornen retrets, les competicions que tracten de dirimir qui dona i qui rep més, les sospites, les paranoies i la intrusió d’agents externs com la família, la religió i la psicoanàlisi. El resultat no solament és una de les mirades més dolorosament encertades de la vida marital que es recorden; també la pel·lícula que més possibilitats hauria de tenir d’emportar-se l’Os d’Or.

QUATRE FAVORITES

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En aquest sentit, les seves úniques rivals de cara al repartiment de premis haurien de ser 'Una mujer fantástica', de Sebastián Lelio; 'The other side of hope', d’Aki Kaurismäki, i 'On the beach at night alone', de Hong Sangsoo. Però si aquestes tres últimes semblen proclius a generar divisió d’opinions, qualsevol que visqui o hagi viscut en parella reconeixerà en 'Ana, mon amour' veritats com una casa de pagès.

Molt menors són les possibilitats de premi per a 'Have a nice day', film d’animació dirigit per Jian Liu amb el que s’endevina un pressupost ínfim i que combina violència i referències pop.