La Berlinale premia la mediocritat

Que tot és relatiu és una cosa que es demostra en qualsevol aspecte de la vida però que en els palmaresos dels festivals de cine es demostra encara més. I no només perquè els concedeixen grups de persones amb  gustos que no necessàriament coincideixen entre si sinó, sobretot, perquè en aquest context el que importa no és que una pel·lícula sigui la millor sinó que les seves rivals siguin pitjors.

De la pel·lícula hongaresa On Body and Soul a la Berlinale ja no se’n recordaria ningú si hagués participat en una competició mitjanament decent. En comptes d’això, aquesta història sobre dues ànimes ferides que intenten connectar en un món que no els entén es va convertir ahir a la nit en un dels Ossos d’Or més anodins que el certamen ha concedit en 67 anys d’història.

DEMÈNCIA ABSOLUTA/ De totes maneres, no és aquest el motiu principal que el repartiment de guardons ordit pel jurat que presidia el cineasta holandès Paul Verhoeven sigui una absoluta demència. El més greu de la seva relliscada és que en realitat ho tenien bastant fàcil. En la competició hi havia tan poques pel·lícules que destacaven, i a més ho feien de manera tan clara sobre la resta, que els jutges semblava que no havien de tenir pèrdua. En comptes d’això, algunes d’aquestes s’han hagut de conformar amb premis menors; altres ni tan sols això.

En canvi, Verhoeven i els seus sequaços han decidit atorgar el Premi Especial del Jurat a Felicité, d’Alain Gomis, retrat d’una cantant que lluita per sobreposar-se a una tragèdia personal mentre combat les dificultats derivades de viure en un barri deixat de la mà de Déu de Kinshasa.

Ateses les seves patents limitacions dramàtiques –que l’amateurisme de les interpretacions agreuja--, és inevitable sospitar que els jutges o bé es van sentir fascinats per l’exotisme del Tercer Món o ben sorpresos que al Senegal també facin cinema. En tot cas el seu guardó, segon en importància del palmarès, desprèn un cert tuf condescendent.

OMBRA DE TONGO/ Més greu encara és l’elecció de Pokot com a mereixedora del Premi Alfred Bauer a la Innovació Artística. De fet, associar a aquest mèrit una pel·lícula com aquesta, que vindria a ser com la barreja d’un episodi especialment dolent de S’ha escrit un crim amb un dels més fluixos de Doctor a Alaska, sona a acudit. Considerant que la seva directora és Agnieszka Holland, cap visible de l’Acadèmia del Cinema Europeu –organització que va néixer i té la seva seu a Berlín—, plana l’ombra del tongo.

És per sota d’aquests tres títols que la llista de guanyadors comença a tenir sentit. Al Premi al Millor Director concedit a Aki Kaurismäki no se li pot posar cap pega. A The other side of hope torna a fer el que fa sempre –encadenar escenes mig tristes mig còmiques de personatges que fan coses absurdes de manera totalment seriosa–, però ho continua fent molt bé.

El premi al Millor Guió a Una mujer fantástica és justa recompensa a una pel·lícula que tracta la transsexualitat de la manera més delicada possible, i l’únic motiu pel qual el Premi a la Contribució Artística obtingut per Ana, mon amour és injust és perquè la pel·lícula romanesa es mereixia molt més.

ESTAT DE CONSTERNACIÓ/ Finalment, els guardons interpretatius en representen una de freda i una de calenta. D’una banda, a On the beach at night alone la coreana Kim Minhee està estupenda; de l’altra, el mèrit essencial del treball pel qual Georg Friedrich ha sigut recompensat és que no té cap culpa que la pel·lícula en la qual surt, Bright nights, sigui tan estèril.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Davant del que s’ha vist, serveixi com a disculpa l’estat de consternació en què probablement hagi quedat Verhoeven aquests dies. Van pensar que convidant-lo a presidir el jurat del certamen l’estaven honorant, i en comptes d’això l’han sotmès a una prova de resistència. I és que la del 2017 ha sigut una de les pitjors edicions que es recorden del festival els últims anys.

L’èxit d’un certamen cinematogràfic es mesura tant per la quantitat de pel·lícules excel·lents com per la d’obres fallides. Aquí aquest any no n’hi ha hagut gairebé cap de les primeres i una quantitat aclaparadora de les segones, pel·lícules que ni tan sols són desastroses sinó simplement irrellevants, i que per tant ni tindran recorregut al circuit de festivals, ni aconseguiran una distribució comercial ni, per descomptat, resistiran la prova del temps. Als despatxos de la Berlinale s’imposa una reflexió.