Tot l'expressionisme abstracte

Veure una gran mostra d’expressionisme nord-americà a Europa no és fàcil. Les últimes daten de la dècada dels 50 i tenien com a principal promotor la CIA. Tal qual. L’agència d’intel·ligència nord-americana va veure en el moviment artístic l’arma perfecta per combatre el totalitarisme soviètic, ja que la seva creació es basava en la llibertat absoluta de l’artista. Així que a través del Moma va organitzar dues exposicions que van itinerar per Europa amb parada a Barcelona, el 1955. Aquí, a la Virreina, va ser on va desfilar més públic davant dels quadros de Pollock i companyia: 60.000 persones. Un èxit que tenia lloc poc després que el Metropolitan Museum of Art els exclogués, el 1950, de la mostra American painting today. Un menysteniment que va irritar Mark Rothko, Jackson Pollock, Willem de Kooning, Robert Motherwell, Barnett Newman, Clyfford Still i Hedda Sterne i va motivar una enèrgica protesta a més a més d’una fotografia del grup, anomenats Els irascibles, immortalitzada per Nina Llegeixen.

La imatge obre l’exposició Expressionisme abstracte del Guggenheim de Bilbao (fins al 4 de juny), la mostra més gran sobre el fenomen artístic celebrada des d’aleshores a Europa i que reuneix els principals actors en el que és «una revisió de conjunt i també una visió del llenguatge individual de cada un dels grans noms», opina Lucía Aguirre, la comissària. És, a més, una manera d’evidenciar que l’expressionisme abstracte no va ser només els camps de color de Rothko i l’action painting de Pollock, també va ser la figuració desfigurada de De Kooning, les líriques voladures de Helen Frankenthaler i les tàctils pinzellades de Joan Mitchell.

Per això l’exposició, patrocinada per la Fundació BBVA, reuneix 30 artistes i 130 obres, entre les quals peces tan icòniques com el Mural, la peça que Pollock va pintar per al hall de Peggy Guggenheim el 1943 i que a més d’alimentar múltiples llegendes, com la que va ser retallada per gran, suposa, segons la tradició, el punt de partida del moviment. La mostra recorre els seus inicis, amb els primers passos dels creadors quan encara bevien del surrealisme i de les avantguardes europees, i arriba fins al final, amb els anomenats artistes de la segona generació, amb un epíleg de Philip Guston  i el retorn a la figuració.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

ALCOHOL I MORTS TRÀGIQUES  / Un recorregut que dona per veure les diferències entre els creadors però també per recordar-ne les coincidències que, a més de la monumentalitat i l’expressivitat dels seus treballs, n’hi havia de component personal: biografies tumultuoses, coquetejos amb l’alcohol i morts prematures. I una tendència a la pobresa, ja que la seva entrada als museus i a les galeries va ser tardana, i les seves obres no  sempre van ser valorades.

Res a veure amb els preus astronòmics que es paguen ara. La dona de De Kooning va explicar molts cops com malvenien les seves obres, si aconseguien comprador, i com molts cops havien de robar la llum o decidir si menjar o comprar cigaretes. En aquestes circumstàncies, el fotògraf Rudy Burckhardt, amic i veí, va adquirir un dels seus llenços per no més de 200 dòlars, una petita inversió que amb els anys va pagar el seu «divorci, una casa a Maine i un loft al carrer 29» de Nova York.