Bacallà de veritat

El festival Cara B es presenta com un aparador de sons alternatius, però dissabte Joe Crepúsculo va saltar a l’escenari de la Fabra i Coats al crit de: «¡¿Voleu bacallà?!». I no, ningú va cridar que no. «Bacallà», va confirmar abans d’assaltar Nuevo amanecer, a la qual van seguir les primeres cançons dels altres dos discos més recents, incloent-hi Disco duro, aparegut fa poc.

    Crepúsculo, àlies del barceloní Joël Iriarte, tira bastant de bacallà, però segueix sent alternatiu. Si el seu repertori fos cantat per una veu pristina normal i corrent i es basés menys en l’humor, sonaria a totes hores a Los 40. Però ell vol cantar els seus propis hits i no entén per què l’ambigüitat del to ha de ser un problema. Abans únic que simple artesà. 

    Al Cara B va eludir bastant els mitjos temps del nou treball, amb un excel·lent primer single, Música para adultos, que va ser per un altre costat del millor de la nit. Per a aquesta peça es va unir a Crepúsculo i el seu músic Aaron Rux el cineasta Nacho Vigalondo, àlies Alacrán, exercint com una versió esbojarrada de Rafa Spunky, el corista de Fangoria. Aquí es va quedar fins a la definitiva Mi fábrica de baile, una catarsi pura tant a dalt (el grup descamisat) com a sota (es va veure molt alliberament) de l’escenari. 

    Abans, havien passat per aquesta segona jornada del Cara B grups més basats en les guitarres que en els sintes de rave. Per exemple, la banda de rock de garatge novaiorquesa Las Rosas, nou projecte de Jose Boyer, baixista del grup de cert culte Harlem. Van resultar més convincents com menys mandrosos i més groovy, com a Boys, avanç del seu primer disc Everyone gets exactly what they want.

LA IMPORTÀNCIA DE L’ÀMBIT CARNAL

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

Els navarresos Kokoshca van sonar més poderosos i, sobretot, versàtils, combinant rock urbà, pop fosc i fuetades rockabilly. Tant a nivell sonor com líric, el grup sembla voler ser un recordatori constant de la importància de l’àmbit físic, carnal i concret; no en va el seu últim disc es diu Algo real (2016). Després d’una exaltada adaptació del Born on the floor de la banda garage-soul socialista The Make-Up, van pitjar definitivament l’accelerador amb Corazón caliente i van acabar amb el doble KO de No queda nada i el seu revers gairebé optimista La ­fuerza.

    També en l’emoció elèctrica, en el seu cas una mica més alambinada, es basen Nueva Vulcano, clàssics del rock barceloní que no venien a presentar res, sinó a tocar tots els seus hits. Van començar amb cançons «antiguetes» (aquest va ser l’adjectiu usat per Artur Estrada, guitarra i veu) per després recordar encerts recents com El mirlo i El despertador; quan en aquesta última va arribar la part de «so-mooos jóoovenes», Estrada va aclarir en un incís que era broma. Però segueixen joves, què caram.