Àlex Ollé: "'Quartett' és la posada en escena d'una relació caníbal"

El director escènic Àlex Ollé (Barcelona, 1960), un dels capitans de La Fura dels Baus, torna al Liceu amb 'Quartett', òpera contemporània de l’italià Luca Francesconi, deixeble de Luciano Berio. La trama es basa en una obra teatral de Heiner Müller inspirada en 'Las amistades peligrosas', de Pierre Choderlos de Laclos, i hi ha funcions programades per avui, el 26 i el 27 de febrer i el 2 i el 3 de març.  

–¿Què pesa més en l’obra? ¿La misèria moral dels personatges o el sexe? 

–La misèria moral, sens dubte. Quartett parla d’una classe alta, burgesa, que viu d’esquena a la realitat. Gent que existia al segle XVIII i també ara. Aquesta obra il·lustra la decadència de la societat occidental.

–¿Quins personatges d’avui podrien ser els protagonistes de 'Quartett'? 

–Qualsevol parella acomodada avorrida que viu en la monotonia i que per sortir-ne estableix un joc i un desafiament entre ells que els porta a la mort. Metafòricament, Quartett és la posada en escena d’una relació caníbal, perquè a través de les paraules es destrossen l’un a l’altre.

–Durant una hora i 20 minuts, s’estableixen jocs de seducció i canvis de rol entre el vescomte de Valmont [Robin Adams] i la comtessa de Merteuill [Allison Cook]. ¿Molt millor que les pel·lícules de la sèrie '50 sombras de Grey'? 

–Aquí la pornografia està en el text, no tant en les accions. El que sí que es genera és una sensació de claustrofòbia. Els protagonistes estan una hora i mitja tancats en un espai molt petit dissenyat per Alfons Flores: una caixa suspesa per 600 cables de tres mil·límetres que genera un efecte d’aïllament absolut.

–¿Com va arribar a aquesta idea? 

–Müller diu que la seva obra transcorre tant en un saló abans de la Revolució francesa com en un búnquer després de la segona guerra mundial. Això em va inspirar la idea de l’aïllament. Per un costat, hi ha el que passa a l’interior de la caixa, el que és més realista, el que diuen els protagonistes. L’exterior simbolitza la ment dels personatges i està treballat amb imatges de vídeo de Franc Aleu que recreen les pors, els somnis i els malsons.

–¿Disfruta més amb un òpera de nova creació o amb la reinterpretació de títols famosos? 

–Pel que fa al procés de creació, prefereixo partir de zero. La primera vegada va ser amb 'D. Q. Don Quijote en Barcelona', amb llibret de Justo Navarro i música de José Luis Turina. Ara estic treballant en 'Frankenstein', una idea que vaig proposar a La Monnaie de Brussel·les, on s’estrenarà el 2019. La música és del nord-americà Mark Grey, i el llibret, de Júlia Canosa, una noia de Barcelona.

–El Liceu no acostuma a programar gaire òpera contemporània…

 –Segur que és per un tema econòmic. Produir òperes és car i portar obres com aquesta suposa un risc perquè no tenen la taquilla d’una obra de repertori. És d’agrair que Christina Scheppelmann hagi volgut programar 'Quartett', però també té la seva lògica. Feia temps que no veníem al Liceu; s’ha pogut muntar i assajar en només vuit dies, i això representa un estalvi de costos, i, a més a més, es va estrenar amb èxit a La Scala de Milà [va rebre el premi a la millor nova producció de l’any] i després  s’ha vist a Viena, Lilla, Porto, Buenos Aires...

–¿S’imaginaven Carlus Padrissa i vostè que arribarien tan lluny en el món de l’òpera quan van començar amb La Fura dels Baus? 

–En absolut. No teníem gaire coneixement sobre l’òpera. Però vam entrar en aquest món d’una forma molt natural després de muntar l’espectacle inaugural de la cerimònia dels Jocs de Barcelona. El Festival de Música i Dansa de Granada ens va invitar a fer 'La Atlántida', de Manuel de Falla, i a nosaltres ens va fer molta gràcia i vam dir: «¿Per què no?».

–A partir d’aquí va ser un no parar. 

–Sí. Vam fer 'El martiri de Sant Sebastià' de Claude Debussy i vam tenir la sort que ens va venir a veure Gérard Mortier, que dirigia el Festival de Salzburg, i ens va oferir fer allà 'La damnation' de Faust. Vam pensar en Jaume Plensa, un dels grans artistes plàstics d’aquest país, per a l’escenografia, i ens vam entendre tan bé que vam fer junts 'La flauta màgica' i 'El castell de Barbablava'.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Amb la perspectiva que li dona treballar gran part de l’any fora, ¿com veu Barcelona? 

–Uf, ¡quin tema! Doncs la veig una mica com l’òpera. Lamentablement, ara Barcelona es mira molt el melic. No té una visió oberta. Notes que s’està destinant tanta energia a algunes qüestions que fa que se’n perdin moltes altres. Estic a favor del referèndum, però el desgast que tota aquesta situació està comportant no ens deixa veure molts altres reptes que són importants. Esperem que d’una vegada passi alguna cosa i s’obri una mica l’horitzó.