Arco 2017, més política i menys provocació

Els immensos i laberíntics passadissos d’Arco, la fira d’art contemporani de Madrid, sempre acostumen a allotjar obres polèmiques i provocatives. Perquè si alguna cosa busca l’art és provocar. Però l’edició d’aquest any, igual com ja va passar el 2016, s’ha posat més seriosa. Més centrada en l’art i menys en les ganes de sorprendre; amb un sentit de la provocació més polític que no pas estètic i més lligat a la realitat.

Eugenio Merino, artista de la galeria catalana ADN, va impressionar fa anys amb un Fidel Castro zombi i un Franco tancat en una nevera de refrescos. Aquest any, el creador ha apostat per glaçar-nos el cor. Ho fa amb la seva obra Passaport de rescat, en què desenes de passaports sirians, turcs, libis i jordans apareixen embolicats en el paper daurat de les mantes tèrmiques amb què les organitzacions no governamentals cobreixen els immigrants que travessen fronteres jugant-se la vida. Una alfombra (element acollidor de totes les cases d’Orient) apareix tallada amb làser i es converteix en una reixa. Merino no és l’únic artista que recorda els refugiats a Arco. La galeria mallorquina Pelaires acull l’impressionant mural de resina sobre fusta amb el qual Amparo Sard ens sacseja amb les mirades de refugiats.

Arco té, doncs, connotacions polítiques. Però aquest any el gran tema és l’art en si mateix, el color, la llum i els sentiments. Els maternals, per exemple, que estan reflectits en l’obra de l’argentina Nicola Costantino, que ha fet seu El jardí de les delícies, del Bosch. El verdadero jardín nunca es verde ens porta no a un paradís, sinó a un desert apocalíptic on les dones crien i alimenten els seus fills. La galeria argentina Barro (Argentina és el país convidat en aquesta edició d’Arco) ha traslladat a Madrid només una part de l’obra de Costantino, l’original del qual té 360 graus i envolta completament l’espectador.

ARTISTA DE 70 ANYS

L’art contemporani no és patrimoni exclusiu dels homes joves. En absolut. La portuguesa Ana Jotta (fitxada per la galeria catalana ProjectedSD) té 70 anys i continua creant. Observa el carrer, recull objectes, els recicla i crea el seu propi món. Nube, que costa 22.000 euros, és una peça realitzada amb el cartell d’una merceria.

El visitant d’Arco que vulgui excitació i potència visual podrà trobar-les en moltes obres. N’hi ha dues que criden especialment l’atenció. Ubicada a l’estand d’ADN, una és la del marroquí Mounir Fatmi, que ha agafat una barra de les habituals de salt de cavall i l’ha trencat per la meitat col·locant-la al damunt d’una taula mirall. ¿Què significa? Doncs que ha arribat l’hora de la ruptura, la revolució. Una altra de les peces és l’estàtua vivent (una cosa que ja vam veure en l’edició d’Arco del 2016) que aporta la galeria francesa Samy Abraham: la model (embolicada en una túnica malva) no s’immuta ni amb la quantitat de selfies que molts visitants de la fira volen fer-se al seu costat. La que sembla estar viva és una altra figura poderosa: la d’un home bastant gras que està plorant. Ens hi acostem i veiem que no, que és una escultura. També semblen el que no són els cinc cubs d’obra que són a terra a l’estand de la galeria canària Leyendecker. Quan el visitant mira l’obra Progrés reflectit contempla amb sorpresa que a l’interior dels cubs hi ha gratacel. Almenys, això és el que es veu reflectit gràcies un joc de fotografies i llums LED.

PRESERVATIUS AMB AIGUA

L’esclat de color, i el coqueteig amb la provocació sexual, apareix a la galeria Adora Calvo, inundada per teles que criden l’atenció i una corda d’estendre roba en què hi ha preservatius amb aigua. I més color encara desplega la catalana Mayoral, que alberga l’obra d’Alexander Calder, artista nord-americà que va destacar per les seves escultures però que també va crear impressionants guaixos sobre paper, com els exposats a la fira.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Arco 2017 vol centrar-se en l’art. I amb aquesta mateixa premissa, la galeria barcelonina Estrany-de la Mota, per exemple, planteja un interessant diàleg entre dos artistes que pertanyen a una generació que recupera les estètiques conceptuals i la reflexió sobre el procés creador: Ignasi Aballí i Richard Venlet.

UN JUAN MUÑOZ, L'OBRA MÉS CARA

Als passadissos de la fira (que únicament s’obre al públic en general durant el cap de setmana) es parla d’art, però també de diners. En moltes galeries asseguren que ja des de primera hora s’havien tancat algunes vendes. La peça més cara de la fira és l’escultura Three man laughing at one, de Juan Muñoz, que costa 1,5 milions d’euros a la galeria Elvira González. No es queda gaire enrere  El triomf de Nautilus, un oli de Dalí del 1941, a la venda a la galeria Leandro Navarro per 1,4 milions d’euros. També hi ha un cilindre de vidre de Roni Horn valorat en un milió d’euros. Però si algú només disposa de 50 euros, se’n pot emportar un llibre. D’art, és clar.