Els Amics de les Arts: "En cada cançó hi ha una guerra i l'hem de lluitar"

Segones oportunitats, lletres una mica menys denses, ritmes festius i un toc humorístic al més pur estil dels Amics de les Arts són els principals ingredients d’Un estrany poder, que és el quart àlbum del quartet barceloní, que va baixar dels escenaris el setembre del 2015 per preparar el disc a consciència. En aquesta ocasió, la banda s’ha posat en mans del productor escocès Tony Doogan, que ha treballat amb artistes de la talla de Belle & Sebastian, Mogwai o Teenage Fanclub. Després d’un any i mig sense fer concerts, iniciaran la gira del disc el dia 21 d’abril al Centre Cultural de Valls i continuaran a Girona (Festival Strenes) i Barcelona (Guitar BCN).

–¿Com han sigut aquests 17 mesos allunyats dels escenaris?

–(Ferran Piqué): Tenim la sort que el nostre treball és com les dues cares d’un vinil: l’una és el directe i l’altra és la que hem viscut ara, fent cançons. I aquest segon procés ha sigut gairebé tan excitant com els concerts.

–(Eduard Costa): Quan fem cançons, oblido que tenim directes. I quan aquests tornen, és una pujada increïble perquè recuperes aquella sensació.

–¿Per què un productor britànic com Tony Doogan per al disc?

–(Joan Enric Barceló): Feia 10 anys que cantàvem, havíem fet tres àlbums i tres epés. Són números que tanquen moltes coses. Volíem canviar les normes del joc. Per exemple, posar-nos en mans d’algú amb molta experiència, amb un bagatge brutal que va des de Hollywood fins a l’indie de Glasgow. I que Tony Doogan ens digués «tinc diversos projectes però m’interessa el vostre» va ser una injecció de adrenalina total.

–¿Els coneixia?

–(E. C.): ¡I ara! No tenia ni idea del panorama musical català. I això és justament el que buscàvem, que ens produís algú de fora, que ens tractés igual sent de Tailàndia, d’Edimburg o de Barcelona.

–¿Quins van ser els seus consells?

–(E. C.): «Toqueu més i parleu menys». Ens ha ensenyat que s’ha de provar tot, per molt que sembli una bogeria.

–(D. A ): Quan se t’acuden idees boges, arriba Tony i et diu: «¿Perdona? Si la vostra essència és aquesta, ¿per què vols carregar-te-la?». Ha de venir un home del nord a recordar-te qui ets, quina és la teva banda i quina és la teva essència.

Quan va sortir a la venda el disc anterior, van comentar que Bed & Breakfast era un «rampell descontrolat», Espècies per catalogar era «una obsessió pel detallisme» i Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure era «una barreja de tots dos». ¿Què li toca a Un estrany poder?

–(F. P.): És un final de cicle, renéixer. 

–(D. A.): És com si en els tres discos anteriors anéssim en cotxe i ara haguéssim decidit agafar un vaixell. És un canvi de mitjà però sense renunciar al que hem fet fins ara.

–Cançons com Apologia de la ingenuïtat o Salvador transporten a un festival d’estiu o a una festa de poble. ¿Tenien més ganes de ballar en aquest àlbum?

–(F. P.): No teníem cap objectiu, però és cert que aquestes dues cançons haurien sonat molt diferents sense Doogan. Apologia de la ingenuïtat era molt més lenta, però Tony la va apujar uns 70 beats.

–(E. C.): Són les dues úniques cançons que vam gravar amb un sol micròfon tots quatre. Si volies fer els «ho hey», te n’anaves dos metres enrere i si havies de cantar, te n’anaves endavant.

–(F. P.): Quan havíem fet tres preses va parar i ens va dir des de la sala de control: «És la presa més divertida que he fet en la meva vida».

–Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure narrava el pas del temps. Ara se centren en les segones oportunitats.

–(J. E. B.): La vida t’ensenya que no tot és lleig o bonic, tot depèn de com ho miris. Amb aquestes lletres intentem buscar la part tragicòmica de la vida. Hi ha dues lligues en aquest àlbum: la descriptiva, que agafa la mà de l’oient i li diu «aquesta és la imatge», i un vessant més impressionista on hem deixat de fer pel·lis per crear jocs de paraules. Durant l’assaig de Casa en venda, Tony ens cridava: «¡Piqueu-los al cor!». Aquell va ser un moment gairebé místic.

–Parlant de mística, la lletra d’Un estrany poder és la més ambigua.

–(J. E. B.): Narra aquell moment en què tot està perdut però tot i així surten les ganes de viure.

–(D. A.): Vam estar a punt de deixar fora aquesta cançó perquè tenia un missatge dens i harmonies i acords molt complicats. Sort que no ho vam fer, perquè ha acabat donant nom al disc.

–«Banda de pseudo-poetes» que «veniu a robar les dones» i que «canteu com hienes». ¿Són reals les crítiques que recullen a El seu gran hit?

–Tots: ¡Sí! Totes i cada una d’elles.

–(J. E. B.): Hem combinat crítiques periodístiques i haters. N’hi ha de tots els nivells: des de «crispetaires del pop», que té la seva gràcia, fins a la de «desafineu com hienes».

–Nova sonoritat, però també nou look al videoclip de Les coses.

–(D. A.): Me’n recordo de quan vaig arribar el primer aquell dia a la gravació i em van ensenyar el vestuari. Vaig dir: «¿Això? ¿Segur?». Però després ho veus i la veritat és que és molt divertit.

–A El vent tallant i La llum que no se’n va han col·laborat amb l’OBC. ¿Com va sorgir la idea?

–(E. C.): Tony va escoltar el final de la cançó El vent tallant i va veure que allà hi encaixava una orquestra. Nos-altres vam portar un quartet de corda i ell ens va dir que volia una cosa més èpica. Ens vam posar en contacte amb ells i ho van acceptar. Va ser genial perquè deixa un camí obert al final del disc.

–¿Quin estrany poder tenen Els Amics de les Arts per mantenir l’impuls després de més de deu anys sobre dels escenaris?

Notícies relacionades

Txarango, Els Amics de les Arts, Jarabe de Palo i Sopa de Cabra, al Canet Rock 2017

Més músicai solidaritat que política

–(F. P.): El nostre estrany poder és la connexió amb el públic; conèixer aquesta empatia i anar regant aquest jardí.  La gent detecta quan una cosa és autèntica i de veritat.

–(J. E. B.): Un amic em va dir un cop: «Sou molt difícils de catalogar perquè el que feu no es pot englobar». Sabem que en cada cançó hi ha una guerra i que l’hem de lluitar.