Guillermo Arriaga, el caçador que escriu

Si els mexicans senten que el gegant del nord, comandat per Donald Trump, amenaça la seva dignitat, haurien de prendre nota de les orgulloses històries de Guillermo Arriaga i treure pit. En el seu moment, el mexicà va triomfar a Hollywood amb tres guions cinematogràfics filmats pel seu antany amic Alejandro González Iñárritu, Amores perros, 21 gramos i Babel. La parella va seduir la indústria americana fins que un xoc d’egos i un treu-me ja d’aquesta autoria (o no) va engegar a dida la seva col·laboració.

Avui Arriaga no vol sentir esmentar el seu antic amic, ni tan sols davant l’evident idea que l’any passat Iñárritu es va endur l’Oscar al millor director amb una història, El renacido, amb la que potser és la millor escena de caça mai filmada. De caça va també la quarta i molt musculada novel·la d’Arriaga, El Salvaje, una senyora novel·la de gairebé 700 pàgines que encreua dues històries diferents. Una de formació lleument autobiogràfica sobre un adolescent que busca venjança i una altra sobre un inuit a la caça d’un gos als gels del Yukon canadenc.

Evocar la violència al voltant del seu protagonista, que significativament es diu Juan Guillermo, ha fet que l’escriptor traiés la pols als seus records a la Colonia Modelo, el barri obrer on es va criar a Ciutat de Mèxic: «No necessàriament estic explicant el que em va passar a mi, però òbviament vaig mirar de recordar les coses que em passaven, la música que escoltàvem i els programes de televisió que vèiem». Entre aquells records infantils hi ha el de la matança de Tlatelolco que, entre altres coses, va exacerbar les posicions entre els estudiants i els grupuscles d’ultradreta. Un d’aquests és el responsable de la mort del germà gran del protagonista.

Sobre la natura

D’aquella època i fins i tot abans, de quan tenia només 3 anys, data el seu amor per la caça, un dels grans temes del llibre. «El meu pare em va ensenyar un profund amor per la natura però aquest amor mai és asèptic. Semblaria que només és possible des del punt de vista de la tendresa i no de la intensitat de la natura», explica i es posa a enumerar la cadena tròfica, un punt tropical, en què l’ocell es menja la llagosta, el falcó l’ocell, el puma el falcó i el falcó el coiot i se sorprèn de la crueltat que demostrem al tancar els ulls davant la mort mentre paguem a altres perquè treballin als escorxadors. És la seva raó. A l’autor d’Amores perros li sembla més cruel tancar de per vida un gat en un pis.

El fet que no utilitzi armes de foc i només es dediqui al tir amb arc semblaria donar a la seva activitat un punt una mica més equitatiu. ¿No li ha tremolat el pols mai? «En tot moment. Fa poc vaig sortir a caçar amb el meu fill i ens va sortir un cérvol preciós a uns 15 metres. Quan tenses l’arc la majoria de vegades se’n van, però en aquella ocasió es va quedar mirant-nos fixament. Així que vaig decidir que no era just matar-lo perquè l’animal no sabia que jo era el seu predador. A mi m’interessa caçar, no pas matar». I naturalment, assegura, només caça el que menja. Així que mai caçaria un elefant, encara que, asseguri, aquella carn es menja. «Però no, no he caçat mai a l’Àfrica i si ho fes seguiria fent-ho amb arc».

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Malgrat la virilitat del seu discurs, el to de les seves paraules és molt suau i no s’altera quan se li esmenta Trump, màxim exemple, segons ell, del descrèdit mundial en què ha caigut la classe política. «Per això van triar algú que no tenia res a veure amb la política. El neoliberalisme ha generat tal concentració de fortunes d’una forma tan insultant que la gent està cansada. D’aquí ve que les sortides puguin ser cap a l’esquerra, com és el cas de Chávez, o cap a la dreta, en el cas de Trump».

Arriaga és un bon coneixedor dels Estats Units; hi ha treballat com a guionista i com a realitzador en la seva única incursió en el llargmetratge, Lluny de la terra cremada. Les seves previsions no són alarmistes: «Som un país estratègic per als Estats Units i per a la sana economia mundial. Això ho va saber interpretar molt bé Bill Clinton quan va ajudar en una crisi financera Mèxic que a la llarga hauria pogut col·lapsar l’economia mundial, incloent-hi l’americana. L’efecte tequila en deien. Així que ens pot prendre per adversaris però la realitat és tossuda i acabarà imposant-se».