David Summers: "Hombres G som uns antisistema"

Hombres G anuncien un concert antològic i singular, amb èxits i cançons inhabituals, avui al Liceu, dins del Suite Festival (21.00 hores), mentre es disposen a gravar un nou disc. Parlem amb el seu cantant, baixista i compositor, David Summers.

–Serà el seu primer treball amb material completament nou des de Desayuno continental, fa set anys.

–¿Tant? ¡Quina barbaritat! Doncs ja teníem ganes de gravar un disc complet, amb un concepte. Vam entrar a gravar el dia 6 i potser abans de l’estiu pot estar al carrer, encara que volem tenir una cançó sonant per Setmana Santa.

–Parla de concepte. ¿Quin serà?

–Estem entrant en un món d’harmonies més elaborades i seran cançons molt boniques, cada una amb el seu món. Sense perdre naturalitat ni senzillesa: no és que ara vulguem ser Arcade Fire. Amb el segell d’Hombres G.

    

–¿Quin és aquest segell?

–És difícil d’explicar. Som un grup al qual tant li fan les modes. No està pendent del que fan els altres. La nostra premissa és que la cançó tingui una melodia bonica i que, si pot ser, la lletra et commogui i et posi els pèls de punta.

–Ja sumen 15 anys en la seva segona vida. ¿Són uns Hombres G diferents?

–Hem entès que el que importa no és aprendre a tocar bé, sinó a disfrutar tocant bé. Aquesta etapa està sent molt millor, i això que la primera va ser d’un èxit absurd, un fenomen sociològic amb les fans… Però ara ho assaborim més.

    

–¿Per què va ser un èxit absurd?

–Perquè ningú ho esperava, ni nosaltres. Vam haver d’aprendre a portar-ho intentant no tornar-nos bojos.

–¿Quina fibra creu que van tocar per produir aquell efecte en el públic?

–Ni idea. Potser va ser la sinceritat, la manera de parlar… Però tot va ser casual, res estava previst.

–El pop espanyol, i madrileny, dels anys 80 s’associa a la movida.

–Hombres G n’estaven al marge. La movida molava mentre era un moviment cultural petitó, però de sobte vam vendre mig milió de discos i això ja no encaixava. Pràcticament ens van expulsar de la movida. Van deixar de posar-nos a la ràdio. Érem els més guais fins que vam començar a agradar a les nenes.

–¿Intolerància amb els grups de fans?

–¡I també hi entra l’enveja! (riu).

–¿Més l’enveja que un prejudici sexista? ¿Allò de pensar que les noies no tenen criteri?

–També, sí, quan els grans artistes han tingut fans: Sinatra, Bing Crosby, Elvis, els Beatles, Michael Jackson… ¡Tots! Lògicament.

–Dejad que las niñas se acerquen a mí és il·lustrativa. ¿Tenia Don’t worry baby, dels Beach Boys, al cap quan va fer la música?

–Reconec que hi té certa similitud perquè jo soc molt fan d’ells i em van marcar: els Beach Boys, els Beatles, Ray Charles, Simon & Garfunkel i dos o tres més.

–A Llatinoamèrica omplen recintes més grans que a Espanya. 

–A Mèxic toquem per a 30.000 persones, i als EUA, per a 10.000 a Califòrnia, Arizona i Texas. Allà la passió per la música és més gran. Fa poc vaig veure un homenatge a Carole King al qual va anar Obama. Aquí seria impensable: som los de la ceja, uns desgraciats. A Mèxic igual: un concert és un concert, no les festes del poble.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿No se senten ben tractats a Espanya?

–No, però hi estem acostumats. Som uns antisistema: treballem d’una manera independent, no tenim mànager, traiem els discos amb qui ens dona la gana, i les gires, igual. Això provoca que no ens donin Premis de la Música, és clar. A molta gent la deu  emprenyar que Hombres G seguim omplint locals. Però ens és igual, ¿eh?