La cara B de Gloria Fuertes

«Un globo, dos globos, tres globos...» Lletra i música de Gloria Fuertes. Ho van destacar a la tele quan va morir, el 1998, tan sols això, i els que no l’havien llegit van fer una ganyota de somriure recordant Martes y Trece caricaturitzar els seus rodolins. «Soy la araña de España que ni pica ni araña». Però la poeta no necessitava que se la prenguessin de broma. Ja ho feia ella. Construir-se un personatge d’àvia juganera i escudar-se al seu interior. Però la Gloria Fuertes de l’interior –a pesar de la ingenuïtat, marca de la casa– era bastant complexa. Així que la sorpresa podia venir si, per exemple, un d’aquells nens que la seguien per la tele demanava un llibre de Gloria Fuertes als Reis i aquests, despistats, li portaven un dels seus poemaris adults per on transitaven les prostitutes o pul·lulaven versos com «Esas mujeres traían el coño en la boca».

    Així que l’any en què se’n compleixen 100 del naixement de la poeta, el pròxim mes de juliol, bé pot servir per reivindicar-la. De mèrits no n’hi falten. Ja ho van fer en el seu moment Jaime Gil de Biedma, tan exquisit ell, que va saber apreciar el caràter primordial de la seva mirada i antologar-la a …Que estás en la tierra, i Josep Maria Castellet, que dirigia la col·lecció Collioure on va aparèixer el poemari. A propòsit de la celebració han aparegut i apareixeran uns quants llibres més. El més curiós és El libro de Gloria Fuertes (Blackie Book­s), una bella proposta de poemes selectes i vida que inclou records personals dels seus amics, fotografies, memorabilia i fins i tot un còmic biogràfic realitzat per Carmen Segovia, tot elaborat per l’escriptor Jorge de Cascante, a qui l’editorial defineix com «la persona més Gloria Fuertes que coneixem». Però hi ha més coses… Material suficient per a diversos traumes infantils en temps del postfranquisme.

    I és que hi ha moltes coses que es desconeixen de la poeta. No només la seva poesia tan juganerament quevedesca («La esperanza me desespera; / deses­perada espero todavía, / de una noche yo no puedo hacer un día / disfrazar la manzana en una pera. / Lo difícil me atrae, es mi bandera, / lu­cho a golpes de amor por una espina –la rosa no interesa– / la divina / adivina primavera», preciós començament de Ni tiro, ni veneno, ni navaja), sinó també de la seva vida, d’aquella veu rogallosa que es va treballar a fons a base de whisky; dels seus amors amb homes i dones, però sobretot, dones; de la seva irreverència, no ja amb Déu, sinó contra els capellans i les monges que li van amargar la infància.

    «L’hi va colar completament a l’Espanya més rància», resumeix Cascante, que certifica que hi ha molt poc material biogràfic sobre ella. «Potser perquè per poc que coneguis la seva vida t’adones que no casa amb la imatge que transmetia a la televisió». Però hi ha algunes bretxes. El 1980, en un especial de la Nit de Nadal, li van censurar la lectura d’un poema: Dios está en pelotas. Poc abans, una denúncia per pacifista i una altra lectura la van portar a comissaria on, tal com li agradava explicar, es va fer amb «putes» i avortadores.

EM VA ENXAMPAR LA GUERRA / La seva infància va ser trista. Gairebé com la que retratava Gila, però més seriosament. De fet, el còmic, veí seu, va ser un dels seus primers amors de joventut. La seva mare la va posar a cosir i a cuidar els seus germans, i ella sempre que podia s’escapava en bicicleta. Un dels seus germans va morir i ella va traslladar el succés a si mateixa en un poema acuradament tergiversat: «A los nueve años me pilló un carro / y a los 14 me pilló la guerra». 40 quilos va arribar a pesar durant el conflicte bèl·lic.

    Més descobriments. Les seves parelles més estables van ser dones, en especial la hispanista nord-americana Phyllis Turnbull, amb qui va mantenir una relació de gairebé vint anys. Juntes van construir a finals dels 50 una casa a Soto del Real, on van crear una biblioteca infantil ambulant, en què la poeta entregava en mà els llibres desplaçant-se en una de les vespes que va tenir al llarg de la seva vida.

    Que dues dones visquessin juntes no va despertar cap suspicàcia, encara que els amics de la parella coneguessin la veritat oculta que molt rarament i de forma subtil apareix en algun dels seus poemes, com Me siento abierta a todo o Lo que me enerva («...saber que estás de paso, / y aun así, / no acariciar bastante / atardeceres cuerpos, / risas, / manos, / muslos, / senos, / hombros, / brazos»). «Al pròleg de La historia de Gloria diu ‘me’n recordo dels meus amors’, n’esmenta els noms i molts són dones», recorda Cascante. Una d’elles, la cantant Mari Trini, que no la va correspondre, encara que van ser amigues de per vida.

‘GOING TO AMERICA’ / Una altra imatge inèdita és la Gloria Fuertes nord-americana. La que va anar a Pennsylvania gràcies a una beca per donar classes a la universitat i s’hi va quedar tres anys. Ella no va tenir estudis superiors i la primera vegada que va trepitjar una facultat va ser com a docent. A Cascante li agrada imaginar-la anant a manifestacions amb Grace Paley. Eren els anys 60, amb la guerra del Vietnam de fons. Va arribar a convèncer alumnes que estripessin els papers de reclutament. «Quin plaer esquinçar aquells fulls», va dir. La seva imatge com a pacifista es completa amb un recital en què va compartir escenari amb Joan Baez, llavors estrella incipient del folk, llegint els seus poemes traduïts a l’anglès. «És molt bonic veure com era capaç de mantenir la seva especial mirada en un context tan diferent del seu. Ella extreu d’aquella experiència les ensenyances hippies, que tant l’atrauen, i al seu torn ensenya el xotis als nord-americans», diu l’antòleg.

    La seva cara més fosca tampoc és gaire visible. Però només cal bussejar en els seus poemes, marcats per la soledat i l’experiència de la depressió, per adonar-se’n. «La soledat és una filla de puta. A vegades m’hi rebolco, em faig amiga seva, i a vegades em venç», confessa als 80 davant el públic en un recital. Cascante explica que a la sortida de l’acte, una parella gran se li acosta i li proposa adoptar-la. Arriben a fer-ho.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

HUMOR NEGRE / La pitjor depressió de la seva vida va seguir la mort de Phyllis. «Sol valer-se de l’humor per emmascarar la seva realitat, però el seu món poètic és molt negre. La idea del suïcidi apareix una vegada rere l’altra». Una confessió de Fuertes que l’escriptor Vicente Molina Foix va explicar a l’antòleg il·lustra a la perfecció aquesta dicotomia. Desesperada, la poeta va recapacitar en l’últim moment: «Anava a tirar-me al metro, però vaig acabar tirant-me la taquillera».

    Així era. Menys nena gran del que recordem. Més descarada almenys. «Tant de bo aquest Any Gloria Fuertes –aventura Cascante– serveixi perquè els lectors s’acostin a la seva realitat directa i sense embuts, com quan tens 18 anys i llegeixes Bukowski i penses amb sorpresa com és possible que això que sempre has sentit pugui estar escrit».