Julio Manrique acosta 'L'ànec salvatge' al públic d'avui

L’actor i director Julio Manrique estrena demà el seu primer text de Henrik Ibsen (1828-1906), L’ànec salvatge al Teatre Lliure de Montjuïc. Juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat han adaptat aquest clàssic de l’autor noruec amb la intenció d’acostar-lo al públic d’avui. La modernitat de la posada en escena, molt atemporal i atmosfèrica, no és excessiva, però sí que ha canviat bastant el llenguatge.

    «Ens hem quedat amb l’essència de l’obra, però tot està dit a la manera d’avui. Volem que la gent s’oblidi   que està veient una obra d’Ibsen, un clàssic, perquè se centri en aquesta història, que és com un conte sobre la veritat i la mentida», ha afirmat Genebat.

    El muntatge compta amb un magnífic repartiment, amb Andreu Benito, Ivan Benet –que fa poc es van enfrontar al TNC amb En la solitud dels camps de cotó, de Koltès–,  Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Lluís Marco, Elena Tarrats i el pianista Carles Pedragosa. La música en directe que aquest últim ha dissenyat en col·laboració amb Damien Bazin contribueix tant en les transicions com a plasmar el que passa per la ment dels personatges, crear atmosferes i reforçar l’acció.

    Ibsen va escriure aquesta tragicomèdia amb més ombres que llums el 1884, quan ja havia consolidat la seva carrera amb obres com Casa de nines i Un enemic del poble. Si aquest últim títol estava protagonitzat per un metge que s’enfrontava a tota una societat per defensar la veritat, a  L’ànec salvatge, escrita tan sols dos anys després, el mateix autor sembla contradir-se. Hi planteja la conveniència de la mentida. Gràcies a ella viuen els Ekdal, una família que després de perdre estatus econòmic s’ha refugiat en el seu propi món.

    «Aquesta és una obra curiosa, particular, a cavall entre el realisme i el simbolisme», ha ressaltat Manrique. «Hi ha una atmosfera estranya, hipnòtica i gairebé màgica», afegeix el director, que compara la situació d’aquesta família amb la de moltes afectades per la crisi actual.

    El director ha destacat en escena els dos mons que plasma l’autor. Per un costat hi ha la realitat i, per l’altre, «aquell refugi escapista creat pels egos ferits de personatges». L’escenografia de Lluc Castells és una de les sorpreses que depara el muntatge. Aquí, les màgiques golfes dels Ekdal s’han convertit en un jardí on deambula aquell ànec salvatge ferit amb què juga la més jove del clan.

    El director, membre i fundador de la productora La Brutal, està fascinat amb l’univers d’Ibsen, «ple de personatges complexos i molt ben construïts». Família, infidelitat, traïció i hipocresia apareixen en aquest text en què el portador de la veritat és Gregor, el fill d’una acabalada família en la qual el pare té a veure amb la situació dels Ekdal. 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

    «El meu personatge», ha explicat Pablo Derqui, «intenta obrir els ulls al seu amic (Hialmar, fill dels Ekdal) sense pensar en les conseqüències de revelar la veritat». Però Laura Conejero, que interpreta Gina, la soferta dona d’aquest amic, no ho veu igual. «¿Però quines són les seves raons? ¿Quina necessitat té d’explicar coses a una família que no té cap necessitat de ser salvada de la seva vida normal i monstruosa? Cap d’ells està preparat per a la veritat». A la qual cosa Derqui respon «I això, ¿qui ho decideix?» .

    Cada personatge té el seu punt de vista i l’autor no pren partit. «No és una obra unívoca. Tots tenen les seves raons i entren en conflicte», ha recordat Manrique. El muntatge estarà en cartell fins al 9 d’abril.