'El guardián invisible', el costat tenebrós del matriarcat

A El guardián invisible, les que manen són dones. Són elles les que decideixen, les que actuen, les fortes, les caps, les violentes, les protagonistes. El director Fernando González Molina –una màquina de la taquilla, com demostren les seves últimes pel·lícules: Tres metros sobre el cielo (2010), Tengo ganas de ti (2012) i Palmeras en la nieve (2015)– porta ara al cine la primera novel·la de la trilogia del Baztán, supervendes firmat per Dolores Redondo (més d’un milió de lectors a Espanya i traduccions a 30 idiomes).

Marta Etura dona vida a una conscienciosa i excel·lent inspectora que torna al seu poble natal –enmig dels boscos navarresos– per investigar els truculents assassinats de diverses nenes. L’agent no tan sols s’enfrontarà a un criminal en sèrie, sinó també a un fosc i brut passat familiar que la turmenta. La seva germana gran, a qui dona vida Elvira Mínguez, és un ésser autoritari i sense un sol tret d’humanitat. La seva cara i els seus gestos fan por. Pànic.

El guardián invisible, estrenada aquest divendres amb el claríssim objectiu de menjar-se la taquilla, no és només un thriller del bé contra el mal que coqueteja amb el món fantàstic: un ésser mitològic basconavarrès que habita a la muntanya i una intuïció gairebé sobrenatural de la policia protagonista, que posa les seves mans sobre els cadàvers de les víctimes per sentir (i esbrinar) coses. És, a més a més, una pel·lícula que, igual que les novel·les de Redondo, planteja una pregunta complexa: «¿Tots els pares estimen els seus fills?». La resposta resulta dolorosa: «No».

MAL IRREVERSIBLE

«Estem posant el dit en un aspecte molt lleig, una idea que fa tremolar els pilars d’una societat en què totes les famílies són d’una determinada manera i la dona compleix uns determinats rols. Aquesta pel·lícula parla de com una mare pot fer un mal irreversible. I com es pot sobreviure a això, o no», afirma Mínguez. «Trencarem d’una vegada per sempre amb aquesta imatge que socialment tenim interioritzada fins al moll de l’os: la imatge que els pares i les mares sempre estimen els seus fills, passi el que passi. El que és segur és que un fill vol un pare, perquè el necessita per sobreviure, és un cadell. És una necessitat molt animal. Però ¿els pares?», es pregunta la intèrpret val·lisoletana, especialitzada en papers intensos des que va debutar en cine de la mà d’Imanol Uribe amb la premiada Días contados (1994).

La proposta per protagonitzar El guardián invisible no li hauria porgut agradar més a Mínguez, que té una visió personal de la maternitat molt allunyada del panorama idíl·lic que venen les revistes, la televisió i la societat en general. Mínguez, que està a punt de complir 51 anys, va tenir el seu primer i únic fill amb 44. «No m’agraden especialment els nens. El meu l’estimo i és el millor que tinc en la vida. Però la maternitat és també un conyàs. Per a mi, va ser un bany d’humilitat. Fins a aquell moment jo vaig pensar que era capaç de controlar tots els aspectes de la meva vida i el que vaig haver de fer va ser abaixar el cap», admet l’actriu. Que la maternitat és un tema important en la pel·lícula es deixa clar des del primer minut de metratge, on el personatge d’Etura observa al bany un test d’embaràs amb resultat negatiu.

L'AMOR I L'ODI

Mínguez aplaudeix la «valentia» de l’escriptora Dolores Redondo i del director Fernando González Molina de parlar d’un tema tan controvertit. I demana a la societat que deixi de ser tan hipòcrita. «Quan un nen té mancances i maltractaments en la seva infància, aquest nen se sent culpable. I si com a societat no legitimem el sentiment d’aquests infants, estem acceptant aquesta culpabilitat. Ja està bé. Diguem-ho ben alt: hi ha pares que no estimen els fills. I passa el mateix amb les mares. Per això El guardián invisible és tan valenta, perquè explica la veritat», subratlla.

Notícies relacionades

Dolores Redondo: «¿Bruixes? Algú hi va creure i les van cremar»

Barcelona, capital de la innovació social

El matriarcat –tan propi de Navarra i Euskadi– és un protagonista més de la pel·lícula, igual que la naturalesa. «Tot és molt bèstia, molt salvatge. I això fa que els personatges tinguin un caràcter determinat. Hi ha una frase de les novel·les de Redondo que a mi em va cridar molt l’atenció: ‘Les dones de la vall del Baztán fan el que han de fer’. El meu personatge fa el que ha de fer. I si no va marxar del poble, com va fer la seva germana petita, va ser per aquest motiu», detalla. Poca cosa es pot explicar del personatge de Mínguez sense caure en l’espòiler. «No l’entenem fins al final. Al principi només veiem que és una dona molt dura. Estima la seva germana petita, però l’estima tant que l’odia», analitza.

Mínguez està convençuda que El guardián invisible serà un èxit de taquilla. ¿Per què? Perquè és, simplement, «una bona pel·lícula», que és l’únic que importa a l’hora de fer que la gent vagi al cine.