Enemigues íntimes

Posats a encarar una sèrie sobre rivalitats entre celebritats, poques opcions tan sucoses com la d’explorar l’enemistat de diverses dècades entre Joan Crawford i Bette Davis, que va arribar al seu zenit en el rodatge de Què se n’ha fet, de Baby Jane?, el thriller gòtic de Robert Aldrich de 1962. El film és un clàssic de culte, però el que va passar davant la càmera no és, ni de bon tros, tan interessant com el que va tenir lloc al darrere.

La primera temporada de 'Feud', que demà arriba a HBO Espanya, se subtitula 'Bette and Joan' i explica amb aires de comèdia negra, molt negra, una rivalitat de proporcions bíbliques. Jessica Lange, una habitual en les sèries de Ryan Murphy, és Joan Crawford, mentre que Susan Sarandon –en el seu primer paper important a la tele des de Con C mayúscula– fa de Davis. Però els atractius pel que fa al repartiment no s’acaben aquí. També hi ha, per exemple, Stanley Tucci com a sexista president de Warner Bros., en una exhibició que fa olor d’Emmy a millor actor secundari. I un excel·lent Alfred Molina com un atabalat Robert Aldrich. 

Almenys en els (dos) capítols que s’han posat a disposició de la premsa, el to és el més habitual en Murphy: molt negre, caricaturesc i fulletonesc. Però, ves a saber, potser més endavant la sèrie intenta bussejar amb més sensibilitat en la complexitat de l’ànima de les seves heroïnes. Elles s’ho mereixen.  

PUGNA PER FRANCHOT TONE

Segurament no necessiten presentació, però Crawford i Davis van ser un dia reines de Hollywood. A la primera se la coneixia, sobretot, pel seu glamur i la seva bona vista per als negocis. La segona era una actriu reputadíssima, molt bonica encara que alguns no volguessin adonar-se’n. Va ser la primera persona a sumar 10 nominacions als Oscars en el camp actoral; se’n va endur dos al llarg de la seva vida, un per 'Jezebel', un altre per 'Peligrosa', cap per 'Què se n’ha fet, de Baby Jane?' (D’aquesta última dada, en parlem més endavant).

Crawford se’n va emportar un en tota la seva carrera, pel personatge titular de 'Mildred Pierce', un paper que Davis havia rebutjat. La primera es va fer famosa a MGM i la segona a la Warner Bros., però llavors totes dues estaven contractades per aquest últim gran estudi. La competició era evident. Venia de lluny: es va iniciar als anys 30 quan l’una i l’altra es van penjar del mateix home, l’actor Franchot Tone, company de Davis a 'Peligrosa'. Tone va optar per Crawford. Bé, el 1987 Davis va dir en una entrevista amb el periodista Michael Thornton: «Me’l va prendre. Ho va fer amb fredor, de forma deliberada i amb crueltat absoluta».

A principis dels 60, amb el gènere de la «pel·lícula de dones» i el sistema d’estudis en dies baixos, les antigues enemigues es necessitaven l’una a l’altra. Crawford va proposar a Davis rodar juntes una adaptació de 'Què se n’ha fet, de Baby Jane?', novel·la de suspens sobre dues antigues estrelles de l’espectacle, la trastornada Jane i l’esguerrada Blanche, batallant en una mansió de Hollywood. Són germanes, per més dades, i es rumoreja que la petita va ser la culpable de l’accident que va deixar la gran en cadira de rodes.

UN RODATGE PERILLÓS

Era fàcil preveure que el rodatge no seria un camí de roses. Els problemes van començar fins i tot abans que es cridés «¡acció!» per primer cop. En una roda de premsa per a la firma dels seus contractes, Davis va escollir el lloc de la taula que li permetria sortir a l’esquerra en les fotos i, per tant, amb el seu nom escrit abans que el de Crawford al peu de foto. Però Crawford va tenir una gran rapidesa de reflexos i va aconseguir que el seu nom aparegués primer.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Només per fastiguejar la llavors dona del president de Pepsi, Davis va fer posar una màquina de Coca-Cola al seu vestuari. Per a l’escena en què Jane pega Blanche, Crawford va demanar una doble de cos, però hi havia un primer pla en què no es podia fer servir i Davis, pel que sembla, va picar fort Crawford. Aquesta ho va compensar la setmana després quan es va carregar amb pes extra per a una escena en què Jane havia d’arrossegar Blanche per terra.

Fins i tot un cop acabada la pel·lícula, les seves estrelles van continuar barallant-se. Només una, Davis, va ser nominada a l’Oscar. ¿Què va fer Crawford? El més lògic per a ments maquiavèl·liques: trucar a dues nominades (Anne Bancroft i Geraldine Page, totes dues a Nova York) per oferir-se a recollir l’Oscar en nom seu si guanyaven. Davis semblava la favorita, però va guanyar Bancroft per 'El miracle d’Ana Sullivan', de manera que qui va pujar a l’escenari del Santa Monica Civic Auditorium va ser Crawford. «¡Gairebé caic morta!», va dir Davis. «Em vaig quedar paralitzada pel xoc. Eclipsar-me de forma tan deliberada… El seu comportament va ser menyspreable».