Les interioritats dels Jocs del Berlín nazi

Mentre al cel dona voltes el gegantí dirigible Hindenburg, el dissabte 1 d’agost de 1936, 100.000 persones alcen el braç amb la salutació nazi davant Hitler, que acaba de donar per inaugurats els Jocs de l’XI Olimpíada a l’Estadi Olímpic de Berlín, amb la mirada de la comunitat internacional posada en ell. Al mateix temps, a 25 quilòmetres d'allà, un immund descampat tancat i sense aigua reuneix multitud de gitanos que han sigut detinguts i expulsats de casa seva i, a vuit quilòmetres, als afores de la capital alemanya, s’acaba de construir el camp de concentració de Sachsenhausen, on les SS ja tanquen jueus, dissidents i homosexuals. 

La gran operació de propaganda controlada pel ministre Goebbels, que en el seu discurs de benvinguda parla de «festa de l’alegria i la pau», s’encarregarà de fer que els convidats (380.000; 115.000 estrangers; 15.000 nord-americans) no se n’adonin, ni d’això, ni de l’antisemitisme regnant. Per aconseguir-ho, ocultant el que passa entre bastidors, orquestra un «gran teatre» del qual han desaparegut els cartells als carrers de «prohibit als jueus», on la música de swing reemplaça els himnes nazis i en què les diàries instruccions a la premsa avisen que «la tesi al voltant de la raça no s’ha de reflectir de cap manera en les ressenyes dels resultats esportius» i que no han de «ferir la sensibilitat dels negres». Sobretot d’un, l’atleta nord-americà Jesse Owens, amb les seves quatre medalles, gran triomfador i l’únic que li va aigualir la festa al Führer.

«El gran rèdit dels Jocs», opina l’historiador i biògraf alemany Oliver Hilmes, autor del calidoscòpic fresc Berlín, 1936. Dieciséis días de agosto (Tusquets), és la imatge que es van endur els visitants sobre «el que pot oferir el nacionalsocialisme (...) Hitler i el seu Govern aconsegueixen presentar-se com un membre fiable i pacífic de la família de nacions» i «confien en les seves promeses de pau» malgrat «les evidents violacions dels marcs polítics».

LA NIT BERLINESA

Hilmes construeix un retrat entre bastidors de la capital durant les dues setmanes dels Jocs a través d’informes policials i del Reich, diaris com els de Goebbels, la cineasta nazi Leni Riefensthal, l’escriptor americà Thomas Wolfe i altres famosos. Però també amb testimonis de gent corrent, atletes, obrers, travestis o propietaris dels clubs més elitistes de la nit berlinesa, com el Quartier Latin, el Sherbini o el Ciro-Bar, a l’objectiu de la Gestapo pels seus llaços jueus i on sonava l’èxit de l’estiu, Goody Goody, del suís Teddy StaufferGoody Goody i la seva banda de swing i jazz, la música més perseguida pels nazis.   

No tots els estrangers es van deixar enlluernar. Wolfe, que va arribar sent un incondicional de la societat alemanya, va tornar als EUA per escriure sobre la realitat que li van descobrir amics berlinesos. I en la cerimònia inaugural, l’ambaixador de Polònia, el visionari Józef Lipski, li va dir a cau d’orella al president del Comitè Olímpic Internacional, Henri de Baillet-Latour: «Hem d’anar amb compte amb un poble que organitza les coses així. En aquest país, una mobilització militar també funcionaria la mar de bé».

Perquè Hitler va ser l’amfitrió d’uns Jocs amb 4.000 participants de 49 nacions, on 40.000 guàrdies de les SA van custodiar els 11 quilòmetres que va recórrer dret en el seu Mercedes descapotable des de la Cancelleria a l’estadi, en un itinerari ple d’esvàstiques gegants i banderes olímpiques. Cada dia, assenyala Hilmes, «a Berlín hi tenia lloc alguna elegant recepció solemne, una festa de gala o un esdeveniment social amb responsables del Reich», on «els estrangers són consentits, complimentats, mimats i enganyats», escriu la periodista Bella Fromm.    

EL PETÓ A HITLER

Hilmes ensenya anècdotes, com el petó a la galta amb què una turista nord-americana va sorprendre Hitler trencant tota barrera de seguretat i del qual deixen constància els 14 segons d’una minipel·lícula, o el cas de l’esgrimidora alemanya Helene Mayer, premiada estrella rossa fins que se sap que és mig jueva; per evitar l’acusació d’antisemitisme i el boicot, el Reich li permet participar en els Jocs. Guanya la medalla de plata i fa la salutació nazi.

"JO NO DONARÉ LA MÀ A AQUELL NEGRE"

Però qui repunta el seu protagonisme per tot el llibre, a mesura que suma medalles, és Jesse Owens. L’atleta negre devia fer cas al seu entrenador, que li va dir abans de córrer els 100 metres en 10,3 segons: «Imagina’t que estàs corrent per un terra que està en flames». Segons el dirigent de les Joventuts Hitlerianes, Baldur von Schirac, Hitler no va voler fotografiar-se amb Owens i li va dir: «Els nord-americans haurien de sentir vergonya de permetre als negres guanyar les seves medalles. Jo no li donaré la mà a aquest negre».

Un toc d'atenció del líder nazi Rudolf Hess, que li va advertir que mai tornés «a abraçar un negre», el va rebre l'atleta alemany Carl Ludwig Long, després de competir amb Owens en salt de longitud i, en un exemple d'esportivitat i camaraderia, felicitar i abraçar efusivament el nord-americà quan aquest va aconseguir el rècord mundial. «Nosaltres, els alemanys, hem aconseguit una medalla, els nord-americans, tres, i dues són de negres. És una vergonya», escrivia Goebbels al seu diari.

Notícies relacionades

El rescat de la llibretera jueva de Berlín

Llum passat Auschwitz

Segons Albert Speer, arquitecte i ministre de Hitler, aquest va trobar una altra explicació per als triomfs d'Owens: «Les persones amb avantpassats que venien de la selva són primitius i tenen una constitució més atlètica que els blancs civilitzats (...) no podem competir amb ells, i per tant haurien de ser exclosos dels pròxims jocs i competicions esportives».  

No obstant, Owens no va rebre millor tracte al seu país. En les celebracions a Nova York per celebrar el seu èxit va haver d’arribar al banquet en un muntacàrregues del Waldorf Astoria perquè als negres no se’ls permetia compartir ascensor amb els blancs. Va deixar la seva carrera amb 23 anys perquè no guanyava prou per alimentar la seva família. Dolgut, va afirmar: «Hitler no em va ofendre, va ser el nostre president qui em va insultar. No es va dignar enviar-me ni un telegrama de felicitació».