El rescat de la llibretera jueva de Berlín

Mentre vagava per l’Avinyó del règim de Vichy, a la França ocupada pels nazis, Françoise Frenkel es va topar amb una vella que li va oferir sidra. Va entrar a casa seva i l’hi va servir «en una copa d’or i plata», regal d’un papa de la ciutat a un dels seus senyors. «Aquella copa era beneïda i tenia el poder de preservar el seu amo de la pesta. També la preservarà a vostè de l’enemic», li va dir la dama a la llibretera jueva. I potser la màgia va funcionar, ja que va sobreviure al nazisme i va publicar la seva única obra coneguda a la Suïssa del 1945: l’absorbent relat autobiogràfic Una librería en Berlín (Seix Barral), rescatat de l’oblit en un mercat de Niça el 2010 i impulsat i prologat a França pel nobel Patrick Modiano, en una nova edició, que ara arriba a Espanya. 

Amb el títol original de Rien où poser sa tête (Enlloc on descansar), pel pròleg de Frenkel sabem que el va escriure entre el 1943 i el 1944 a la vora del llac dels Quatre Cantons, a Suïssa, on es va refugiar de la persecució nazi després d’aconseguir travessar clandestinament, al tercer intent, la frontera. Poques coses se saben de la seva vida després d’això, però se suposa que va tornar a Niça, on va morir el 1975.

Ja a la primera pàgina es revela lletraferida des de petita (als 16 anys li va encarregar al fuster una llibreria envidriada pels quatre costats que va col·locar al mig de la seva habitació a casa seva, a Polònia, on va néixer el 1889). Va estudiar a París i va tenir clar que seria llibretera, i ho va ser: va fundar la primera llibreria francesa de Berlín el 1921, La Maison du Livre. I la va convertir en lloc de pas obligat per a escriptors com Gide, Colette, Maurois o Nabokov, amb xerrades, presentacions...

NI UNA REFERÈNCIA Al SEU MARIT

Modiano revela que, gràcies a un estudi de Corine Defrance sobre la llibreria, se sap que Frenkel la dirigia amb el seu marit, un tal Simon Raichenstein, de qui ella, misteriosament, no diu cap paraula al seu llibre. Ell, jueu rus, va fugir a França el 1933 i va ser deportat el 1942 a Auschwitz, on va morir. Ella no va deixar Berlín rumb a París fins al 1939, davant la imminent guerra i la persecució jueva, en alça des de les lleis de Nuremberg del 1935 i des de la Nit dels Vidres Trencats del 1938, de la qual la llibreria es va salvar per l’Ambaixada francesa.

HIMNES DE GUERRA I ODI

Va passar la seva última nit a Alemanya «vetllant els llibres», acomiadant-se’n a la llibreria, on davant «l’aclaparadora atmosfera dels últims anys» els clients anaven a «reposar l’esperit i respirar lliurement». A l’ampit de la seva finestra, recorda, s’hi asseien els «fanàtics» de les SA en les seves rondes nocturnes «entonant himnes que magnificaven la força, la guerra, l’odi, la venjança...». «¡Quines nits d’insomni i d’inquietud!».

Gràcies a la investigació de Modiano i als seus editors de Gallimard hi ha algunes pistes de Frenkel. Potser les més curioses són el rebut del guardamobles de París on va consignar el bagul en el qual va guardar les poques coses que va poder treure de Berlín, amb el segell d’incautació de la Gestapo com a «possessió jueva», i del qual ella parla al llibre; l’inventari del seu contingut –peces de roba, efectes personals i dues màquines d’escriure– i la reclamació que va tramitar al final de la guerra: el 1960 va ser indemnitzada amb 3.500 marcs.

"¿FA FALTA SABER MÉS?"

Notícies relacionades

Llum passat Auschwitz

Perseguits per Hitler

Malgrat la curiositat que desperta la seva figura, Modiano opina: «¿En realitat fa falta saber-ne més? No ho crec. La gran singularitat d’Una librería en Berlín procedeix justament del fet que no puguem identificar-ne l’autora d’una manera precisa [...]. El testimoni de la vida d’una dona acorralada entre el sud de França i l’Alta Savoia durant l’ocupació és més impressionant com més anònim ens sembla».

Frenkel ofereix el seu testimoni «perquè els morts no siguin oblidats» i el dedica als «homes de bona voluntat que, amb una valentia inesgotable, van oposar la voluntat a la violència i van resistir fins al final». Gent, que malgrat la mesquinesa de tantes persones a la França de Vichy, on «la propaganda alemanya va fer estralls», la van ajudar encara que això signifiqués posar en perill la seva vida.