Collita del 92

Fa 25 anys tots volàvem en globus. Un globus de color rosa que ens allunyava definitivament de la història immediata, de l’Espanya més casposa, i que ens elevava cap a aquella modernitat que ens mereixíem a cop de Jocs i d’Expo sevillana. La resta és coneguda. El globus de 1992 es va acabar punxant i ara estem com estem. I, no obstant, algunes de les certeses que va portar aquella eufòria generalitzada segueixen avui o vigents o donant nous fruits.

Va ser el cas de la nova narrativa espanyola, que encara que té el seu punt de partida a mitjans de la dècada anterior, la de 1980 (amb obres com La ciutat dels prodigis d’Eduardo Mendoza, Historia abreviada de la literatura portátil d’Enrique Vila-Matas, Mi hermana Elba de Cristina Fernández Cubas i El invierno en Lisboa d’Antonio Muñoz Molina), va cristal·litzar amb força en el 92. La literatura espanyola i els lectors van arribar llavors al cim del seu enamorament.

Tres llibres que ara es reediten exemplifiquen bé el moment. I no són qualssevol. Corazón tan blanco de Javier Marías, Nuvosidad variable de Carmen Martín Gaite i Velocidad de los jardines d’Eloy Tizón es van publicar llavors, tots en el segell Anagrama. Avui Marías i Tizón recorren el seu camí en altres editorials (Alfaguara i Páginas de Espuma, respectivament) i la novel·la de la desapareguda Martín Gaite serà recuperada al maig a Anagrama, juntament amb Usos amorosos de la posguerra española, La reina de las nieves, Lo raro es vivir i Irse de casa.

‘CORAZÓN TAN BLANCO’

Un esdeveniment a nivell internacional 

El febrer de 1992, Juan Benet, l’escriptor viu que més respecta Javier Marías, envia a aquest una carta en que li assegura que Corazón tan blanco li ha agradat molt. «I més quan considero que poc que em satisfan les [novel·les] de la teva generació», li diu no sense estalviar-li el que ell considera algunes pegues. La carta es reprodueix en un volum, No he querido saber, que recull textos de la recepció crítica de la novel·la i que acompanya en una capsa l’edició commemorativa d’aquesta, amb pròleg de l’autor. Aleshores, Marías havia escrit sis novel·les, entre elles una obra de culte com Todas las almas.

Corazón tan blanco va ser un esdeveniment al qual la crítica va col·locar unànimement l’etiqueta de clàssic. En el seu camí ha sigut traduïda a 37 idiomes en 44 països, i ha venut gairebé dos milions i mig d’exemplars. Encara que a l’autor la idea de la posteritat li sembla ridícula, no pot negar la pervivència d’una novel·la que segons ell «va tenir la sort de caure-li bé al públic, tot i que no era lectura fàcil». «Vaig arribar a pensar que hi havia un malentès», afirma. Confessa que no ha rellegit el llibre i que no ho ha fet, sobretot, per no constatar un dubte que li ronda pel cap, que fa anys escrivia millor que ara.

Sigui com sigui, l’obra li va permetre viure de la literatura al situar-se en la rampa del seu llançament internacional. D’allò va ser-ne responsable Marcel Reich-Raniki, el mestre televisiu cultural alemany (una espècie de Bernard Pivot germànic) que va dedicar a la novel·la un programa. El més sorprenent de l’assumpte és que El cuarteto literario tenia en aquell moment una audiència de milions de teleespectadors. Recelós d’aquests temps, l’autor no considera que les circumstàncies en què va aparèixer aquell llibre siguin extrapolables a l’actualitat.

‘NUBOSIDAD VARIABLE ‘

El retorn triomfant de Carmiña a la ficció

 Jorge Herralde, responsable del llançament inicial de les tres novel·les, recordava haver tractat Carmen Martín Gaite, Carmiña, com a companya de viatge de Carlos Barral, Josep Maria Castellet i Pedro Altares. No obstant, l’amistat profunda entre tots dos va néixer a finals dels 80, quan les novel·les més recordades de l’autora eren cosa del passat i havien quedat enfosquides pels treballs dels que l’editor anomena els grans tenors: Juan Goytisolo, Juan Benet i Luis Martín Santos. «Em va parlar amb tant entusiasme d’Usos amorosos de la posguerra española, que vaig acabar editant-lo, tot que en un principi vaig arribar a pensar que el tema en plena movida quedava una mica lluny. Va ser un èxit clamorós».

A aquell assaig el va seguir Nubosidad variable, amb 170.000 exemplars venuts, i que en certa manera porta a la ficció la teoria i la documentació d’aquell llibre. «Va ser la seva consagració com a novel·lista», valora l’editor. També va formar part d’un fenomen de difícil explicació: per què tres escriptores importants en els 60 i 70 van haver d’esperar gairebé 20 anys per ser reconegudes. Herralde pensa també en Josefina Aldecoa i la seva Historia de una maestra i en Ana María Matute i el seu Olvidado rey Gudú. En el cas de Carmiña, el seu èxit va venir després de la depressió per la mort de la seva filla Marta. «L’escriptura la va tornar a la vida». Així la recorda Herralde, amb la seva incombustible vitalitat, mostrant simpatia amb els lectors a la Fira del Llibre del 2000. Era gairebé impossible imaginar que un mes més tard moriria de sobte.

‘VELOCIDAD DE LOS JARDINES’

Un clàssic que va créixer al ritme de l’herba 

A diferència dels seus altres companys de viatge, que van ser èxits instantanis, aquest memorable llibre de relats va anar fent el seu camí molt lentament i va trigar anys, sinó dècades, a guanyar-se la seva fama de llibre fundacional. A ell potser se li ha de donar la culpa de la bona salut que avui té el conte a Espanya. Va ser el primer per a Eloy Tizón, el seu autor, que el va publicar amb 28 anys, apadrinat per Rafael Conte. «Va ser escrit amb una gran fe en l’escriptura, cosa que pot agradar o no, però que avui connecta molt bé amb els joves. Tinc la sensació que les generacions joves el valoren ara més que la gent de la meva generació, perquè llavors era un artefacte estrany», recorda l’autor. Aquesta estranyesa es resumeix en el lema que Tizón aporta al pròleg del llibre: «Massa clàssic per als moderns, massa modern per als clàssics».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A la llarga, Tizón es felicita pel fet que la vida del seu llibre hagi anat tan lenta com llarga i insistent i avui pugui ser contemplat com un títol essencial de la literatura espanyola de la segona meitat del segle XX. «Estic convençut que un èxit automàtic m’hauria matat com a escriptor. No hauria sabut com gestionar-ho, i per això he pogut continuar amb la meva trajectòria sense pressions ni ombres».

També recorda aquell 92 d’escasses preocupacions socials, d’alegria general –«falsa, és veritat, però així la sentíem»– en què la literatura més experimental per al lector va deixar de connectar amb el seu temps. «Llavors vam entrar una sèrie d’escriptors molt més narratius que vam ajudar a participar l’eufòria general, que algú pot considerar que era només una borratxera. La prova definitiva és que aquells llibres avui segueixen estant vius».