Oulipo: l'escriptura com a joc

Oulipo. Instruccions d’ús: a) Es vol escriure un text. b) Per fer-lo més difícil s’escull un impediment, una trava, una constricció, una contrainte (per exemple, no utilitzar una determinada vocal al llarg de tot l’escrit) o, en francès, que sempre queda més chic. c) Se segueix fidelment el patró imposat. I d) Hop, se’n surt airós. En altres paraules, l’escriptor és una rata, amb perdó, que «es construeix ella sola el laberint del qual es proposa sortir». Desglossament de l’acrònim: Ou és igual a ouvroir, és a dir, taller, obrador. Li és literari i Po ve de potencial, de possibilitats. I les possibilitats són infinites, perquè algunes de les fórmules imposades són combinatòries matemàtiques.

    El taller literari Oulipo va néixer el 1960, creat per un matemàtic, François Le Lionnais, i per Raymond Queneau, un d’esos rars escriptors amb formació científica, en oposició al que ells denominen «les avantguardes sorolloses» (Tel Quel, Nouvelle Roman, avui sepultades pel més piadós oblit), perquè ells eren semisecrets, modestos i gens donats a la molt francesa transcendència. Es tractava de crear formes noves i originals, models que disparessin la imaginació.

    Més de mig segle després, el més sorprenent és que aquella modesta proposta segueixi gaudint d’una salut excel·lent. No tan sols perquè els membres de l’associació ho són de per vida, i fins i tot post mortem, sinó perquè avui dia segueixen renovant-se i reu-

nint-se mensualment a la Biblioteca Nacional de París. A més, les reedicions dels seus autors se succeeixen, en especial les de Georges Perec, potser el més genial de tots ells, si s’exceptua el pare de l’art conceptual, Marcel Duchamp, que jugava en tantes lligues diferents i que, encara que va formar part del club des del 1962, va ser-ne company de viatge poc actiu.

ALGUNS EXEMPLES / Se n’haurien d’extreure alguns exemples per poder apreciar el fenomen més bé. 1. Exercicis d’estil. Queneau es fixa en una anècdota ínfima –un personatge agafa un autobús– per explicar-la una vegada rere l’altra sempre de forma diversa al llarg de 99 variacions d’aquell mateix tema. 2. La desaparició. Perec escriu una novel·la lipogramàtica en què no utilitza la lletra e, la més abundant en francès. 3. Si una nit d’hivern un viatger. Italo Calvino crea una novel·la que obliga el lector a saltar d’una història a l’altra, cada una més interessant que l’anterior, totes elles truncades per un falsificador. 4. Qualsevol sonet, però posats a destacar la particularitat, potser el Soneto de repente de Lope.

    La menció de Lope de Vega no és agosarada, l’Oulipo podia incloure perfectament en la seva nòmina els seus antecessors, els denominats «plagiaris per anticipació». Borges bé podria haver sigut un d’ells, el mateix Queneau va escriure els seus Exercicis d’estil molts anys abans de fundar-se el taller.

    Tan sols han sigut 40 els elegits al llarg d’aquests anys per entrar a formar part del grup. Només s’hi pot ser admès per majoria absoluta i cal estar disposat a treballar. Als anys 70 es va arribar a convidar Julio Cortázar, un oulipià perfecte, però l’autor de Rayuela, malgrat haver acceptat en un principi, va acabar rebutjant la proposta perquè l’apoliticisme dels oulipians (potser una altra clau de la seva permanència) no casava amb els seus posicionaments d’esquerra.

MÉS QUE DIVERSIÓ / El 2014 van entrar a formar-ne part dos escriptors, el català Pablo Martín Sánchez i l’argentí Eduardo Berti, els primers en llengua espanyola. Tots dos coincideixen a valorar l’Oulipo com un joc molt seriós. «La diversió és important, per descomptat –admet Berti–, però la nostra activitat no es redueix a aquesta dimensió. Qualsevol que es prengués una mica de temps per investigar tot això veuria que el caràcter oulipià va des de la diversió i la simplicitat fins a l’abstracció i la complexitat».

    La principal acusació a què s’ha enfrontat el taller, que ha assolit una gran popularitat respecte als seus modestos orígens, és la de ser un mer entreteniment. «A aquesta acusació ja s’hi enfrontava Alcalá y Herrera quan al segle d’or va escriure diverses novel·les lipogramàtiques. La idea és que la forma imposada ajudi l’escriptor a treure el que porta a dins», es defensa Martín Sánchez, que en la seva última novel·la, Tuyo es el mañana, ha ordenat les veus protagonistes segons l’esquema d’una fórmula mètrica medieval.

    D’aquí ve que una de les raons per les quals l’Oulipo segueix gaudint de bona salut sigui la utilització dels seus exercicis en bona part dels tallers d’escriptura. L’estiu del 2010, aquest diari va invitar els seus lectors a emular Perec i crear els seus propis «me’n recordo», petites frases entre nostàlgiques i poètiques que recuperen un moment precís en què tots podem reconèixer-nos. La proposta va tenir un gran èxit. Me’n recordo pot convertir en escriptor gairebé a tothom.

INVENTS INSÒLITS / Més motius per celebrar aquesta increïble supervivència. La vocació perecquiana que Enrique Vila-Matas acaba de ratificar a Mac y su contratiempo, no només amb la reescriptura d’un antic text seu, sinó també en relació amb 53 días, un dels textos pòstums i inacabats de l’autor francès més misteriós, pel qual també transita el barceloní a manera de model. O Inventario de inventos (inventados), un llibre que és també una exposició (celebrada en el marc d’Arco) que obeeix a la idea oulipiana de biblioteques imaginàries i mostra tota mena de ginys i invents insòlits i improbables, com màquines per viatjar en el temps, per resar o per repartir mastegots. «Bàsicament és un catàleg de tot el que és innovació i recerca de formes i idees gens desgastades», explica Berti.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

    Perec en català també està d’enhorabona. Acaba de sortir L’eclipsi, una extraordinària traducció de La disparition, obra d’Adrià Pujol Cruells i que segueix el camí que a finals dels anys 80 va obrir un dels oulipians de cor més il·lustres que tenim a Catalunya. Va ser Sergi Belbel quan a l’Aula de Teatre de la Universitat Autònoma va traduir i va posar en escena l’extraordinari text L’augment (poc després, Anagrama traduiria al castellà La vida instrucciones de uso, un dels textos cabdals de l’autor), que segueix tenint una incombustibilitat teatral provada. I no cal dir-ho, ningú pot negar a Verbàlia, de Màrius Serra, el seu desaforat oulipisme.

    Respecte al futur, l’Oulipo el té assegurat. Estan en capella una segona entrega de textos oulipians en què es recolliran mostres d’autors com Ricard Ruiz Garzón,  Vila-Matas, Màrius Serra , David Roas i Mercedes Abad (apareixeran a l’estiu a Pepitas de calabaza) i una nova edició de Viaje de invierno, una posada en abisme sobre la noció de plagi (Impedimenta).