Agustí Villaronga: "Primer vaig ser un director estrany, després maleït i després de culte"

Quan Agustí Villaronga (Palma, 1953) posa la seva mirada en la guerra civil no ho fa buscant un discurs polític, sinó emocional. Així va passar a Pa negre, pel·lícula que va fer història en els Goya del 2011 (mai abans un film en català s’havia alçat amb el màxim guardó del cine espanyol). L’autor mallorquí torna ara a adaptar una altra novel·la sobre el conflicte del 36, l’esplèndida i voluminosa Incerta glòria, de Joan Sales. El resultat –«un western emocional»– s’estrena demà.

–Pa negre 

–La novel·la d’Emili Teixidor no tenia disquisicions ideològiques importants. Tot està vist amb els ulls d’un nen. A Incerta glòria, Sales explica les coses que passen i veient aquestes coses ja s’intueix la seva posició ideològica. Aquesta ha sigut també la meva opció perquè no m’atreveixo a fer una altra cosa. Per parlar de política has de saber de què estàs parlant. Incerta glòria, expressió que ve d’un sonet de William Shakespeare, parla d’uns personatges i de la supervivència. ¿Ideologia? No és que no hi hagi bons i dolents, és que ni tan sols hi ha enfrontament entre republicans i feixistes. Seria forçar-ho ficar-ho allà. El que sí que tinc és molt d’interès a subratllar les conseqüències de la guerra. 

–«Tirar una pedra en un bassal de merda. Ens esquitxa a tots», així va definir la guerra amb Pa negre. 

–És clar. Quan sento dir «va, una altra història de la guerra civil», sempre dic que dels conflictes se’n pot parlar de mil maneres. D’Incerta glòria es podrien haver fet cinc films diferents. I mai està de més. La cosa dolenta no és que hi hagi tantes pel·lícules, sinó que hi hagi tantes guerres. 

–La seva, rodada a Aragó, la Garriga i Barcelona, té presència i poder visual. 

–Els responsables de fotografia i direcció d’art han fet un treball excel·lent. S’ha de tenir en compte també la potència de les localitzacions: els Monegres. Vaig lluitar amb la productora perquè rodar allà encaria el pressupost. Però és que la seva força és molt especial.

–¿Com va encarar l’obra de Sales?

–M’hauria d’haver espantat una mica, però no ho va fer. Ni m’ho vaig plantejar. Si ho hagués fet, m’hauria quedat paralitzat. Em vaig enfrontar a la novel·la amb humilitat i normalitat. I això que no m’és gaire pròxim el món de Sales, que era una persona molt intel·lectual i reflexiva. L’important era no trair-lo fent una cosa falsa. 

 

–¿Què els va demanar als protagonistes, Marcel Borràs i Oriol Pla? 

–Tot. El Marcel es va fer ell mateix el personatge. És un tipus complicat, en el bon sentit. És dolç i simpàtic però té alguna cosa especial al cap. Ell és molt coneixedor del món de Sales i havia participat a l’obra de teatre basada en la novel·la. Hi va posar seny. A l’Oriol el vaig escollir perquè venia de Comediants, de fer teatre al carrer. I era fantàstic per a un personatge tan viu i histriònic.

–La seva productora, Isona Passola, diu que vostè és el Guardiola del cine. 

–¿El Guardiola, qui és? ¿Un entrenador? [riu].

–Ho va dir després de les 14 nominacions als Goya que va rebre Pa negre. Finalment en va guanyar nou. 

–No em veig com un entrenador. No és el mateix un equip de futbol que un de cine. El cine exigeix més col·laboració entre nosaltres.

–Però ella ho va dir perquè vostè és un tipus excel·lent en la seva feina.

–Bé. Primer era un director estrany. Després vaig ser maleït. Després, de culte. I amb Pa negre vaig passar a ser…

–Taquiller. 

–No tant. I això que no va anar malament. Però taquiller és una altra cosa. Abans de tot això em vaig passar anys sense treballar.

–Fent pastissos. 

–Sí, això va ser una època. Ara és el contrari. Tinc més feina de la que puc fer. Ja m’hauria agradat que la feina hagués vingut més repartida al llarg de la vida.

–¿Es recorda ara de quan va estar al costat fosc? 

–Crec que va estar molt bé passar-ho.

–¿Per què? ¿Va aprendre coses? 

–Sí. Les situacions difícils quan les vius són difícils, és clar, però et fan ser més conscient del que els passa als altres i més sensible. Més agraït. Jo ara em dic: «Tio, no et queixis, que guanyes diners i fas una feina que t’agrada». Tenir dificultats a la vida no és dolent.

–Molts títols de la seva filmografia ens han mostrat atmosferes molt insanes. Però vostè, en el terreny personal, sembla un tipus molt normal, no aclaparadorament intens. 

–Els ambients insans suposo que són fantasmes que tenim per aquí. Com que no surten a la meva vida normal, apareixen per algun lloc. És cert que m’interessa més el món no transparent. Fa anys, tenia un punt de vista més malaltís i tèrbol. Ara segueixo enfocant-me en aquests mons, però no són malsans. Tot té una lògica molt humana. Però, vaja, no penso tant les coses.

–Tornant a Incerta glòria, ¿què n’espera? 

–Tinc l’esperança que arribi a la gent i s’emocioni. Així de simple. És una pel·lícula molt dirigida a l’emoció. I m’encantaria que anés bé a taquilla. D’això depèn el futur del cine. No només parlo de mi o d’Isona Passola. És un tipus de cine que no és ni totalment autoral ni fàcil.

–La classe mitjana del cine està gairebé desapareixent. Encara que la seva deu haver sigut una cinta cara. 

–3,5 milions d’euros, que són molts diners per als pressupostos d’ara. Però hi ha coses que no s’haurien de fer. Per exemple, rodatges de dues setmanes.

Notícies relacionades

Villaronga fa de 'Incerta glòria' un 'western' sentimental

'Incerta glòria': de Sales a Villaronga

–¿I si és l’única oportunitat de fer cine? 

–És una desgràcia que sigui així. L’educació visual del públic és molt gran i no li pots mostrar qualsevol cosa.