Dies de psicoanàlisi i 'gangsta rap'

En la vida de Carlo Padial (Barcelona, 1977), com al Cirque du Soleil, passen moltes coses a la vegada. Padial escriu llibres, roda pel·lícules (està en plena producció d’'Algo muy gordo', amb Berto Romero, per a Zeta Cinema), fa espectacles de 'stand-up comedy', té una secció a l’'APM?' de TV-3, coordina el departament de vídeo de l’Àrea Digital del Grup Zeta i és pare de dos nens. «[Alejandro] Jodorowski em va dir una vegada: ‘Tu digues que sí a tot’. Diversifica’t d’una manera còsmica. Em va semblar un consell molt boig, així que el vaig seguir».

L’últim producte d’aquesta volcànica activitat multitasca és 'Doctor Portuondo' (Blackie Books), un singularíssim llibre de memòries psicopatològiques en què Padial evoca els seus cinc anys de teràpia amb un excèntric psicoanalista cubà, cinturó negre de judo, exiliat a Barcelona. Un molt estimulant compendi de neurosi de talla XL, humor estrany, revelacions incòmodes i situacions en les quals la frontera entre realitat i ficció salta pels aires. Els ingredients bàsics de la fórmula Padial. 

EL TERAPEUTA

Juan Antonio Portuondo era una persona extraordinària, capaç d’encapsular el pensament freudià en fórmules hipersenzilles. ‘Quan la bèstia rugeix, la raó tremola’…, coses així. Era un freudià estricte, però de sobte tenia uns rampells de geni imprevisible purament llatins: es posava dret, et cridava, s’estirava al divan perquè considerava els seus problemes més interessants que els teus, t’amenaçava amb un pal…, a vegades fins i tot es pegava amb els pacients. No sé què hauria pensat Freud de tot això».

LA TROBADA 

«Jo era una persona neuròtica, que no sabia res, que no havia viscut gens, tancat en el meu narcisisme, incapaç de sortir a l’exterior. I em trobo amb un home que n’ha vist de tots colors, que ho ha viscut tot, un psiquiatre que ha sigut boxejador, que ha viscut la revolució, que s’ha exiliat als Estats Units… Un personatge del segle XX. Un home d’acció davant d’algú com jo, un home d’inacció absolut, prototip del que serà el segle XXI. Un contrast superxulo per muntar alguna cosa».

EL FANTASMA

Quan Portuondo va morir, l’agost del 2005, Padial va decidir abandonar la psicoanàlisi. Però la relació amb el seu terapeuta va seguir en un àmbit sobrenatural. «El record de Portuondo m’ha perseguit com una presència fantasmagòrica. Al tram final de la seva vida, ell estava més interessat en l’aspecte espiritual que en el psicològic. M’explicava que el seu pare, que havia mort, el visitava i em parlava d’Allan Kardec, l’espiritista. Em deia [posa veu cavernosa]: ‘No et preocupis, home, jo sempre estaré amb tu; la teràpia no s’acaba mai’. A mi això em semblava terrorífic, una espècie de contratransferència infinita. I em feia por que se m’aparegués per donar-me un cop al clatell o alguna cosa. Terror que se t’aparegui el teu psicoanalista mort. Molt boig, ¿oi?».

EL RESULTAT

«La psicoanàlisi era el que jo necessitava per sortir del meu narcisisme infantil, que era producte d’una sobreprotecció familiar. Quan deixo la teràpia, començo a fer cine i vídeo, que és una activitat que m’obliga a pactar amb l’exterior, i començo a fer stand-up, a pujar a un escenari i a verbalitzar els meus conflictes. Quan un és capaç d’explicar als altres el que verdaderament li passa, fa un gran pas. Potser no cap a la curació, però sí cap a la comprensió».

RAPERS AL DIVAN

Un dels aspectes més sorprenents del llibre és el paral·lelisme que traça Padial entre la psicoanàlisi i el gangsta rap que durant aquells dies de teràpia escoltava de manera gairebé obsessiva. «Jo em sentia asfixiat per la figura del pare, per les normes, pel poder… I per a mi els rapers representen una manera molt clara d’estar contra qualsevol forma de poder. Gent com Public Enemy o Tupac es rebel·len a través de la paraula. Expliquen les seves històries i retraten els seus entorns d’una manera molt visceral. La gent desdenya els rapers, però són artistes superdotats, molt superiors a la majoria d’escriptors».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

PSICOANÀLISI I SEGLE XXI

«Avui la gent no vol aprofundir en els seus conflictes, no vol conèixer-se. Estem vivint en l’era del jo entès de la pitjor manera. La gent és cada vegada més gregària i al mateix temps està cada vegada més aïllada, més centrada en els seus perfils en les xarxes socials. I aquí la psicoanàlisi no hi té cabuda. Ningú vol això. Prefereixen generar ficcions de les seves vides. La majoria de la gent que està al Facebook o Twitter denunciant injustícies són les persones més horribles que conec en el món real. I el més fascinant no és que algú busqui de manera patològica un reconeixement, una validació, sinó que ens bolquem en això. Si jo m’invento que tinc una relació horrible, tòxica, amb una nòvia inexistent, la gent es bolcarà en aquesta narració amb els seus likes i els seus comentaris. ¿Per què? ¿Quin sentit té això?».